Allò important és participar
Com cada matí feiner arribo a l’estació de Catalunya, baixo les escales, no les automàtiques, perquè a aquesta hora del matí són més lentes que les normals; em trec la targeta d’abonament de la bossa, la passo pel control i em dirigeixo a l’andana en direcció Trinitat Nova.
Hi trobo, com cada dia, una munió de gent esperant, però aconsegueixo entrar al vagó. I al cap d’unes quantes estacions fins i tot puc asseure’m. Millor. Normalment aprofito el temps per llegir, però avui em distrec mirant la gent que hi ha al vagó.
Em fixo en una noia d’uns trenta anys que té una novel·la a les mans que la tinc vista d’altres dies i se m’acut que podria ser perfectament una candidata al premi de relat lliure del TMB. Tot seguit m’imagino que ha escrit quelcom relacionat amb aquest mateix trajecte que faig jo. I penso què deu dir d’aquest transport. La veig una mica estirada. Deu ser exigent. Potser parlarà dels retards, del plens que van els vagons, de la manca de regularitat ... Per què crec que pensa això? Doncs perquè [a] ella, posada com es veu, no li agrada agafar el metro. Prefereix el cotxe però no se’l pot permetre perquè arribaria tard cada dia a la feina. Baixa quatre estacions abans que jo.
Llavors poso la mirada en un altre passatger. Aquest és un home de mitjana edat. Potser en té quaranta cinc. Porta els auriculars posats i no mira a ningú. Està dempeus al costat de la porta. Quan entra o baixa la gent, procura no fer nosa però tot i que es podria asseure perquè ara hi ha seients buits es manté allà arran de porta. Sembla absort en allò que escolta. Deu estar sentint un podcast –em dic a mi mateixa. No fa cara d’estar escoltant música. Se’l veu molt concentrat escoltant quelcom que l’interessa. També el veig com un possible competidor als premis TMB. Aquest podria fer un relat sobre els horaris dels trens, de la freqüència, de l’obertura automàtica de les portes, de la distància entre el vagó i l’andana –sovint perillosa– de la proximitat que s’ha de suportar per mor de la gentada que hi puja en un mateix cotxe a hores punta. Baixa dues estacions abans que jo.
Em queda poc per arribar al meu destí. Em poso dempeus per aproximar-me a la sortida per tal de tenir temps de prémer el botó d’obrir la porta. En aquest interval poso l’atenció en un altre passatger que, com jo, també s’ha aixecat i aproximat a la porta. I em dic, aquest fa tota la pinta de presentar un relat al concurs TMB explicant que tota la seva vida ha anat amb metro, primer quan el seu pare el portava a l’escola, després quan anava a l’institut i ara, que va a treballar. Que sort n’ha tingut del metro. Fa cara de ser un pilota. Segur que troba una manera original d’explicar-ho i el jurat li veu la gràcia.
Surto del vagó, enfilo la sortida cap al carrer i quan arribo a la feina em disposo a engegar l’ordinador, obrir el correu i posar-me a treballar. Saludo la companya que tinc al davant i penso que ella també ve amb metro. Agafa, però, una altra línia. Segur que deu estar preparant un relat pels premis TMB. Deu explicar per què la combinació de metros que agafa ara des que van acabar les obres li estalvia una mitjana de deu minuts al dia que li permeten dormir més i, en definitiva ser més feliç.
Jo n’escriuré un altre de relat per als premis TMB! Per què no?