El trencaclosques
En Jep sortia de la classe com cada dia ben ràpidament en direcció a la sortida de l’escola. Intentava no entretenir-se amb res ni amb ningú, sabia el que havia de fer i s’havia convertit en un ritual des d’aquell fatídic canvi d’escola després de la separació dels pares. Si s’entretenia més del compte corria el risc de trobar-se aquella colla de la classe del costat que li feien la vida impossible. El que per als altres era una broma per ell era un malson diari. No en tenia cap culpa, ell, que la seva mare s’hagués enamorat d’una altra dona. Li havien explicat que l’amor canvia i que es transforma amb el pas del temps, i que amb l’amor que tot ho pot, de vegades no n’hi ha prou. Li havien costat d’assimilar i entendre, aquelles llargues converses amb els pares els capvespres passejant pel barri de Gràcia. Per a ell era un embolic i potser, com que no n’havia estat mai, d’enamorat, ell, no trobava la peça per entendre aquell trencaclosques.
Tenia un gran avantatge envers els altres companys, tenia unes cames llargues i corria com pocs. Coneixia perfectament l’horari de sortida del bus, l' H6, que el portava cap a casa. El bus era el refugi que no era l’escola, no li importava si s’asseia o no, gaudia de la tranquil·litat d’estar rodejat de desconeguts que no el jutjaven, que no el miraven i que vivien concentrats en les petites pantalles dels seus mòbils. S’havia convertit en el millor moment del dia. En aquells trajectes s’imaginava mil i una històries sobre aquells anònims passatgers. Gaudia com ningú de les escenes més quotidianes de la Barcelona caòtica en hora punta i fins i tot en alguna ocasió es relaxava tant que s’endormiscava.
El ritual funcionava a la perfecció i tot estava punt per la sortida, quan de sobte per la porta va entrar un dels companys d’escola. En veure’l es va sentir com l’ovella que mira els ulls del llop. Per un moment va pensar que amb tots aquella gentada fent de testimoni res no passaria, però una forta empenta el va fer tornar a la realitat, aquest cop des de terra. Amb el cap cot i amb l’orgull ferit va entendre que hi ha gent que no canvia mai i quan es disposava a donar-li un mastegot amb totes les seves forces, una mà va agafar la seva i el va calmar. En aquell precís instant quan els seus ulls es van fondre en els de la noia més preciosa que ell havia vist, l’univers es va aturar i en Jep finalment va poder completar el trencaclosques.