HI HA COSES QUE NO CANVIEN
Aquesta tarda, la Isabel i jo farem el mateix recorregut que seixanta anys enrere, quan vam tenir la nostra primera cita. Ho recordo com si fos ara. Val a dir que la vaig veure per primer cop al metro quan anava a treballar i ella a l'Acadèmia. Aquell dia, tot i semblar un clon de l’anterior, una llum juganera m’enlluernà. Eren els ulls de la Isabel, que em semblaren d’un verd inexistent en la meva paleta de colors. Els seus rínxols pèl-rojos i aquell somriure inherent al despertar de la vida, m’atraparen. Els seus braços envoltaven una carpeta on hi havia enganxada una foto de Los Sírex. I avui, aquí, asseguts en el metro que ens obrí la porta de l’amor, ens agafem de la mà forjant una sola ànima, units pels vaivens dolços i amargs que comporta el viure. Cupido va fer bé la seva feina i vaig trobar no pas la meva mitja taronja, sinó un taronger. La Isabel ja no parla gaire i té diagnosticada una malaltia d’aquestes que es mengen el records com si fossin una goma d'esborrar. Però jo soc com un llapis que els reescriu. Ella, ara, m’ho diu tot amb la mirada. En moments de lucidesa, la retrobo fins que s'abaixa la persiana i s’endinsa de nou en el seu món. Fins i tot trobo a faltar les picabaralles que teníem quan, en un rampell de geni, em renyava perquè fumava.
En el seient del davant hi ha un jove que duu un gosset. La Isabel el mira, somriu i em diu a cau d’orella “Linus, Linus”. És el nom del bòxer que ens va acompanyar durant quasi quinze anys. La Isabel el vol acariciar. L’animaló belluga la cua i el noi s’acosta perquè la Isabel li pugui fer moixaines. Un home toca una melodia amb un acordió. El peu de la Isabel es mou al compàs de la música. Mentre festejàvem, els diumenges a la tarda anàvem a ballar a la sala Venus on ens trobàvem amb altres parelles, tot fruint de la nostra joventut.
La Isabel recolza el seu cap damunt la meva espatlla. Li agafo la mà perquè senti que estic amb ella i em ve aquell cinc de maig del 1961, quan vam quedar de trobar-nos al bell mig de la plaça de Catalunya, a les quatre. La nostra primera cita! Estava tan emocionat que àdhuc em vaig confondre de parada. No podia deixar de pensar que si arribava tard potser la Isabel marxaria. El cor em bategava com un cavall desbocat adobat amb una suor freda incòmoda. Passaven deu minuts de les quatre. Per sort, la Isabel era allà. Duia un vestit roig de flors i una rebeca blau cel. Semblava una deessa. Em vaig disculpar pel retard alhora que fingia una serenor inexistent. Vam decidir de baixar tot passejant Rambla avall. En una parada li vaig comprar una margarida. La bossa no em donava per a més. Ens vam asseure en una terrassa. Recordo com vam córrer perquè només quedava una taula. Ara, ens costa aixecar-nos de la cadira però, l’empenta la conservem en formol. Després vam estirar una mica les cames fins al metro i la vaig acompanyar a casa seva. Li vaig donar un petó a la galta. De tornada, assegut al vagó, em sentia l’home més feliç de la terra, farcit d’una sensació desconeguda fins aleshores. Es diu estar enamorat o pillat, segons l’Arnau, el meu net petit.
Malauradament, el nostre futur és de curta distància, però tenim un passat ple de vivències emmagatzemades en la nostra capsa dels tresors.
Dins del vagó del metro, observo la gent amb el cap cot, gaudint de mons efímers i virtuals. Però, hi ha coses que no canvien, com l’amor que sento per la Isabel, aquella joveneta que, anys ençà, em robà el cor, un delicte d'allò més bonic.