El vagó de metro
Avui m’he proposat pujar al metro sense un destí preestablert. M’encanta el vaivé rítmic del tren sobre la via i he volgut, senzillament, analitzar el comportament humà dels que han coincidit amb mi en un mateix moment i en un mateix espai.
Un jove escriu missatges teclejant amb els polzes amb insistència. Al seu costat una noia va recorrent la pantalla amb l’índex en direcció ascendent; de tant en tant riu (probablement estigui llegint acudits o ves a saber el què que li sembla tan graciós). Al seu davant, una altra noia amb els auriculars posats sembla tenir la vista perduda, aliena al que passa al seu voltant, de sobte gira els ulls i es troben amb els meus, li somric i acte seguit aparta la mirada amb menyspreu per tornar a no mirar enlloc. Sort que existeixen els mòbils, sinó ens veuríem obligats a parlar, un costum que sembla formar part del passat remot.
Què passa ara? Una remor de fons comença a formar part del so ambient, un soroll que va en augment a mesura que el metro s’apropa a l’estació i que experimenta una pujada abrupta de decibels, just en el moment en què les portes s’obren i irromp el vagó una horda d’adolescents que formen part d’un grup escolar de camí a algun museu de la ciutat. «Joan, no et pengis de la barra!», «Leire, deixa seure la senyora!», «No crideu, recordeu que no viatgeu sols!» són les temptatives infructuoses dels professors per intentar apaivagar sense èxit l’alt índex d’hormones que s’acaba de concentrar en un espai tan reduït. Ja no són els crits, rebo un cop d’un d’aquests joves que no pot estar-se de jugar a fer-se empentes amb un company. El professor emet les disculpes en nom del noi i jo responc amb un fals «tranquil, no passa res» mentre interiorment penso «la mare que va parir aquest marrec!».
No sempre hi ha talent en les intervencions musicals que es produeixen en aquest transport, just abans de passar un barret per demanar algunes monedes, però el noi que acaba d’intervenir ho ha fet prou bé, ha estat fins i tot capaç de captivar els escolars, que han interromput les seves baralles per acompanyar picant de mans la cançó que el músic de carrer ha cantat a ritme de la seva guitarra. L’actuació acaba amb una ovació final. Acte seguit, el cantant torna a experimentar per enèsima vegada el que és sentir-se ignorat, en ésser incapaç de rebre cap tipus de col·laboració econòmica ni cap mirada còmplice, tot i el seu somriure i el seu insistent «moltes gràcies» mentre ens apropa la gorra cap per avall que s’acaba de treure.
L’atenció que m’han robat tots aquests focus de distracció ha fet que els viatgers que seien al meu costat hagin desaparegut sense que jo me n’adonés, sense cap interacció durant els més de vint minuts que hem compartit en aquest vagó. Per fi baixen també els adolescents i tot es queda en calma, només el sotragueig de les rodes sobre els riells em fa companyia. Trec el llibre que m’ha seduït les últimes setmanes i em poso a llegir-lo. Curiosament, fins ara estava entre una multitud i em sentia sol, ara que no tinc ningú al meu costat em trobo acompanyat pels personatges d’aquesta novel·la que em fan sentir part de la trama, que em fan emocionar, riure i plorar amb les coses que els passen; gent amb qui he aconseguit una complicitat, persones, però, que segur que si estiguessin assegudes amb mi en aquest vagó, no intercanviarien mirades ni mots amb mi, sinó que estarien en silenci captivats per l’encís de la pantalla del seu mòbil.