Un món ensordidor
UN MÓN ENSORDIDOR
Sí,vivim en un món ensordidor i quan dic ensordidor no vull dir que hi ha molt soroll, que també, si no que vivim en un món de sords.
Cada setmana faig el mateix recorregut. Surto de casa a les deu del matí, i com cada dia, prenc un cafè amb llet al bar del mercat, després al meu pas o millor dit al ritme que els meus genolls toquen, arribo a l'estació.
Un cop passat el control, agafo l'ascensor, quin gran invent, des que l'empresa va decidir instal·lar-los em facilita el transport. Em dirigeixo a l'andana i em disposo a recórrer les parades: Fontana, Diagonal, Passeig de Gràcia i Catalunya, fi del meu trajecte.
Els dilluns, de per si un dia complicat, tots estem cansats de les festes de cap de setmana o del mal humor per la feina que ens espera; amb aquesta perspectiva, no és d'estranyar que tothom vulgui viure una altra realitat. Jo per distreure'm em dedico a observar la gent.
Asseguda i relaxada, em dedico a fixar-me en les reaccions dels altres passatgers i inventar-me'n les vides. Quasi tothom està mirant o escoltant el mòbil amb auriculars. Pocs dels antics, com dic jo, quedem. Al meu costat seu una noia jove de semblant agradable, mira fotos d'un noi ros, alt i prim, jo, fent el dissimulat, miro el retrat. Crec que és el seu xicotet; a la parada de Diagonal recull la jaqueta i baixa. Per l'altra porta pugen dues noies que xoquen i ni es disculpen, s'asseuen juntes però no es veuen, una taral·leja una cançó i l'altra sembla llegir un llibre electrònic. Segueixo mirant, al final del vagó veig un senyor gran o sigui com jo, desconnectat, m'estranya. Me´l miro, ell se n'adona i amb fa un gest amb els ulls, preguntant què passa, jo li contesto amb la mirada, indicant-li que tothom està enganxat; per sorpresa meva, treu de la butxaca un mòbil i es posa a trastejar-lo. Em sento com l'última de la meva espècie i com diuen que "Donde fueras haz lo que vieras", demà em compraré el meu primer mòbil.
Pseudònim: Mariona