Desig
El rellotge ja em marca l’hora d’anar a dormir. Ajagut damunt els llençols, sense son, intento relaxar-me, però la son és capriciosa. Tanco els ulls i el silenci es trenca. És l’últim autobús d’avui, deu anar cap a cotxeres.
Venen a la memòria tants viatges que sumen una petita vida! Fa més de 50 anys, quan pel passeig de la Mare de Déu del Coll circulava el 25. Recordo que, a mitja pujada havia de reduir la marxa per a poder arribar amb esforç al carrer del Santuari. Era un altre temps, en què l’autobús era un lloc familiar, amb salutacions, somriures, on ens donàvem un cop de mà. Un espai humà on sovint coincidia la mateixa gent.
Encara en edat escolar, quan sortia de casa, primer feia una ullada cap al carrer del Santuari. Si hi veia l’autobús tocava córrer fins a la parada següent, però el senyor Manzanero, el conductor del 25, no marxava fins que érem tots dins. Llavors s’entrava a l’autobús pel darrere, i hi havia un empleat que ens venia el bitllet, sense màquines! Un cop dins, anàvem tots al costat del conductor, que ens deixava seure al damunt la protecció del motor. Ens donava conversa i tenia cura de nosaltres, com un pare que porta els fills a l’escola. Eren temps que em provoquen certes enyorances. Més tard quins records d’adolescència, quan feia el possible per a coincidir al 25 amb aquella veïna, tota una estratègia. Amb ella les converses dins el bus no eren gaire rellevants, hi havia massa gent. Mentre l’escoltava no deixava de mirar-la, i pensava: “Tant de bo faci una frenada i la sotragada em faci perdre l’equilibri i apropar-m’hi prou per sentir la seva olor.” Però no va passar mai. Tot i així, en arribar a la destinació final, un cop ja sols, les converses prenien un altre to, més personal, més íntim, no les he oblidat mai, la petjada del primer sentiment d’atracció per algú. Van ser moltes les vivències al 25, i tinc la certesa que ens van ajudar a créixer. Ara els autobusos tenen moltes comoditats, però hi enyoro el caliu d’aquella època, aquell entorn que m’ha quedat en la memòria i que recordo amable.
Ara m’adono que pensar-hi m’ha relaxat i m’ha fet venir son.
Són les set del matí i sembla que la son ja m’ha abandonat. He de llevar-me, tot i estar jubilat se m'omple l’agenda. Em venen al cap els pensaments de la passada nit, curiosament avui he de fer el mateix trajecte que feia amb el 25 per anar a l’escola. Avui, però, l’autobús ja és un altre. Agafaré el 22. Em preparo sense presses, necessito el meu temps, i surto al carrer, cap a la parada. Ara, si veiés l’autobús de lluny ja no correria! Temo que seria massa arriscat per a la meva integritat física, poc a poc i bona lletra!
Soc a la parada no trigarà gaire. Quan arriba el 22 hi pujo, ara és pel davant i en lloc del venedor de bitllets hi ha la màquina que valida el títol. L’autobús va força ple, avanço cap al fons i m’agafo fort. Però vet aquí que, durant el trajecte, l’autobús frena de cop, i com que el meu equilibri ja no és el que era, vaig a petar damunt d’algú.
- No m’ho puc creure! Ets tu! No ens veiem des de molt joves... I potser l’últim cop va ser en l’autobús mateix!
Jo sí que estava absolutament sorprès. Aquella olor que no em venia de nou, aquella veu, i uns ulls que ara, de tant a prop, em parlaven del pas del temps, de moltes vivències, potser de patiments, però amb el mateix somriure sincer i amable que encara m’enamora. És ella, la meva companya de viatges del 25, i un desig acomplert.