La conversa
1. Amb la jornada intensiva de l’estiu, va arribar un canvi d'hàbit a l'hora d'agafar l'autobús que el duia a la feina. Tindria dos mesos per estudiar detingudament els personatges que poblaven aquella línia.
Lluny de la impersonal massificació del metro, l'autobús era com un petit poble on sempre es trobaven els mateixos. Era igual que no els conegués: un sol cop d'ull era suficient per imaginar-ne el nom i la professió.
Hi havia l'Enriqueta, la secretària d'ulleres, cara rodona i cabells enrinxolats, condemnada a viure les passions de la novel·la barata que mai no acabava de llegir; el senyor Solé, l'exemplar empleat d'Aigües de Barcelona, un setciències de veu engolada que sempre opinava sobre tot; la Vanessa, estudiant repetidora, una morenassa amb un cert sobrepès que perdia tot el seu encant quan mastegava xiclet; el Hans i el Peter, dos alemanys que portaven a les motxilles el vestuari per transformar-se en estàtues vivents de les Rambles, en el paper de Popeye i Olívia; el Rogelio, un ex-legionari malalt d'asma, destinat a un bloc d'oficines on exercia de porter malcarat, i, és clar, enmig de tota aquella fauna també hi era ella, la dona que l’encisava.
Li costava inventar-se una biografia i preferia concentrar-se en els detalls evidents. Edat: uns 35. Alçada: 1,70. Cabells llargs de color caoba, arrissats. Faccions de la cara exòtiques, amb un rictus seriós. (Aquell rostre li recordava el de la l'actriu Myriam Mèzieres, musa d'Alain Tanner).
Cada matí, quan la veia acostar-se a la porta per demanar parada, pensava que el món ja es podia acabar en aquell precís moment.
Només hi havia una solució: la conversa.
2. La conversa és com una ruleta russa, el punt d'inflexió d'una relació, el que la fa avançar o l'enfonsa definitivament. La més habitual és l’avançada:
ELL (atemorit) - Jo... bé, et voldria dir...
ELLA (impacient) - Et passa alguna cosa?
ELL (imprecís) - Deus haver notat que darrerament...
ELLA (desafiant) - Sí, estàs una mica estrany.
ELL (decidit) - Mira... tu m'agrades molt...
ELLA (indiferent) - Ah, era això?
ELL (compungit) - Sí.
ELLA (resolutiva) - Escolta, em caus molt bé, et trobo molt simpàtic, però només podem ser amics.
(En aquests moments, la relació ja es pot donar per perduda).
La conversa avançada només es recomana quan s'ha coincidit més d'un cop amb l'altra persona, després d'un tracte continuat que pot incloure fins i tot alguna sortida. Quan es produeix un contacte verbal per primera vegada, s'utilitza la bàsica. Sobre aquesta, no hi ha normes. Pot començar amb un simple "Queda molt per la Plaça Catalunya?".
3. L'últim bus de les 7.13: allò que semblava el títol d'un spaghetti western rodat a Esplugues City era la realitat d'aquell moment. La darrera oportunitat per veure la seva estimada. Però primer havia de reunir el valor suficient per dirigir-li la paraula.
Com una conxorxa perfectament orquestrada, aquell matí va tenir sort, i l'únic seient lliure en tot l'autobús era, justament, al costat d'on ella s’asseia sempre.
S'havia d'afanyar. Faltava poc per la parada on ella baixava. Va comptar mentalment fins a cinc, i es va llençar. El millor que se li va ocórrer va ser un vulgar "Tens hora?".
Van passar només un parell de segons, però li van semblar com el compte fins a deu de l'àrbitre d'un combat de boxa quan el lluitador està mig k.o. Per fi, una reacció: la noia va fer un gest assenyalant-se les orelles i la boca. Era sord-muda!