Quatre vides
Quatre vides
Són dos quarts i cinc de nou del matí. Pujo a un metro de la Línia 1 a la parada de la plaça d’Espanya. Ho faig en un vagó dels del mig perquè els de les puntes sempre vam molt plens. Em situo davant de quatre persones assegudes que estan mirant el mòbil.
El primer de l’esquerra és un noi que ja supera els vint anys. Va vestit amb texans i un anorac blau fosc. Porta els cabells força ben pentinats i els té de color atzabeja. Du una motxilla vermella a la falda. Li diuen Pepe. És de La Sènia i fill d’una família propietària d'una fàbrica de mobles. Estudia Filologia Hispànica. Ha pujat a Plaça de Sants perquè els seus pares tenen llogat un pis al carrer Joan Güell on viuen i estudien el Pepe i els seus dos germans. El gran fa Arquitectura i el mitjà, Enginyeria Industrial. Ell és el petit, el menys estudiós, el nen consentit de la mare.
La segona és una noieta més jove que el seu veí. Porta una jaqueta molt gruixuda de color marró fosc, una bufanda negra llarguíssima i uns pantalons de color beix. Els cabells llargs, ondulats i ben raspallats, li brillen com el sol i són d’un color castany clar. Es diu Mariona i és de La Ràpita. Ha pujat a Hostafrancs. Viu en un pis compartit amb tres noies més del seu poble. A la motxilla, negra i bastant vella, hi porta una adhesiu on hi diu: Ara i sempre, l’escola en català. Estudia Filologia Catalana. Vota Esquerra Republicana, com el seu pare, que és pescador.
La tercera és una dona d’uns trenta-cinc anys. Porta un abric gris clar de llana bona, llarg i entallat; una bufanda vermella; pantalons d’un color gris fosc, i sabates clàssiques, negres, de taló gruixut. Els cabells, ben estirats i tenyits d’un ros fosc, li donen un toc de distinció. Du les ungles pintades de carmí intens, que li fan joc amb els llavis. És advocada. Treballa en un despatx de la Rambla de Catalunya. Porta una bossa de pell gran, de marca. Tot en ella és elegància. Es diu Noemí. Ha pujat a Mercat Nou.
La quarta és una senyora d’uns cinquanta anys. Per les faccions dedueixo que és sud-americana; peruana, per ser més exacta. Porta un anorac negre que li va una mica estret i pantalons de xandall blancs. Està veient un vídeo dels nets, cridaners i alegres, que viuen a Cuzco amb el gendre i l’àvia paterna, ja que la filla també està establerta aquí. Té llogat un pis molt petitó a l’Hospitalet, amb la filla i una neboda. Ha pujat a la parada de Can Serra. Es diu Estela Maria. Aguanta entre les cames una bossa de plàstic gran, de color rosa fúcsia, que està plena de roba. Ben agafada al cos hi du una bossa de mà petita que imita la pell d’un cocodril amb diferents tonalitats de verd. Treballa netejant cases particulars. Avui ho farà en un pis del carrer de Girona per a un home que viu sol i que s’acaba de jubilar. Ell treballava en una empresa de confecció de roba per a gent jove.
A la parada d’Universitat, hi baixen el noi i la noia, els estudiants de filologia. L’advocada elegant baixa a Catalunya. La parada on baixo jo és Urquinaona. L’Estela Maria també ho fa al meu costat, però ella se’n va cap a la sortida del carrer Bruc.
Estic segura que l’he encertada en els quatre casos! Em ric de mi mateixa. Sé que és una beneiteria això d’imaginar les vides dels altres, però m’hi diverteixo! Això només em passa quan vaig en metro.