Un record a les alçades
Bon dia, sra Maria! Ja és dimecres un altre cop, com passa el temps! -va exclamar el noi de la taquilla.
-Sí, per a vosaltres més! Com sempre, anada i tornada-va demanar la dona octogenària qui, setmana rere setmana, visitava Montjuïc i el seu beneït telefèric. Va pujar, va seure i el seu particular trajecte va començar. Primer el silenci de les alçades d’una ciutat que, els anys 80, era moviment continu. Li encantava sentir aquella pau admirant el paisatge que formaven els verds de la muntanya, els grisos dels edificis i el blau del cel. Va tancar els ulls i mentre la brisa de Barcelona l'acaronava, el viatge als seus records va començar.
La Maria tenia setze anys. Aroma de tarongina i roses. Rialles per tot arreu del jovent que visitava Montjuïc per passar-hi el dia tot fugint del calor de l’estiu a la ciutat. La gralla i el tambor envaïen les seves oïdes. El mal de peus i cames després d’haver ballat sense parar. Tot eren sensacions que, en ser rememorades, feien que un petit somriure se li dibuixés als llavis…tot això i l’esgarrifança que la recorria cada cop que recordava aquells ulls verds.
Va ser un diumenge d’estiu, mentre la Maria bevia aigua amb les mans de la Font del Gat als jardins del Laribal, que, en aixecar el cap, se’l va trobar observant-la amb aquella mirada fascinant. Ella li va somriure i ell li va demanar que li ensenyés a ballar. Ell era soldat i prestava el seu servei al Castell de Montjuïc. Aquell dia va baixar als jardins i es va quedar embadalit amb aquella noia morena de moviments gràcils i alegres.
A partir d’aquest moment, cada diumenge, ell s’apropava a veure-la i ella, encantada, es deixava endur als seus braços.
PUM! La cistella va arribar al castell. Havien sobrevolat el parc d’atraccions i ni se n’havia adonat. Va baixar i es va dirigir al racó del castell on tants cops s’havien enretirat per gaudir de moments únics on ser ells dos, creant la seva pròpia història. Va asseure’s i mentre admirava el mar el suau xisclar de les gavines li va portar la dolça veu del soldat que sempre li deia: “Explica’m una altra història, Marieta meva!” I ella, amant de la lectura i el mar sempre li explicava històries del Mediterrani. “Algun dia seré com Odisseu i viatjaré per les aigües en cerca d’aventures” “Doncs recorda’t de posar-te taps i allunyar-te del cant de les sirenes si no vols morir!” Mai no l’havia oblidat…
“Baixant de la Font del Gat, una noia una noia, baixant de la Font del Gat, una noia i un soldat”. Pujada de nou al telefèric tornant a Barcelona, aquesta cançó va començar a ressonar a la seu cap. Quants cops l’havia maleïda! Coincidint amb el seu romanç, algú que els havia vist, va decidir posar-hi lletra a una antiga sardana anomenant-la “Marieta de l’ull viu” fent referència a la història d’amor entre una noia i un soldat. En els anys 80 aquesta cançó era una tonada infantil que havia perdut el seu significat picant, però durant els primers anys ho havia passat malament quan la gent li cantava fent referència al fet que ella era molt “viva”.
Per uns quants petons, abraçades i paraules d’afecte aquesta cançó havia estat a punt de desvirtuar les seves primeres papallones a l’estómac, el seu primer innocent romanç d’estiu.
En arribar la tardor, ell va marxar i ella va guardar el seu record en una capseta dins del seu cor. Una capseta que era un tresor que sempre obria quan necessitava forces i una estona d’evasió a les moltes realitats de la seva vida. Una capseta que obria cada dimecres en el telefèric de Montjuïc.