Enyor dins del vagó
Era un dimecres a la tarda. Primavera a la ciutat de Barcelona. Turística, alegre, olor de mar i muntanya.
Tots els rostres eren tensos. Les persones no somreien. Feia temps que tothom anava encarat a un aparell anomenat mòbil… s’hi jugava, s’hi xatejava, s’hi navegava… feia de tot menys relacionar-se entre les persones en viu i en directe.
Jo tampoc somreia. No em venia de gust … la feina, el dolor, la sensació d'impotència de veure que tot plegat era una puta merda… tants ideals que s’havien esvaït... tanta decepció…
i la ment que et deixava atrapada en les mateixes idees dia rere dia…
Caminava per l’andana. Tres minuts… paciència. Una dona també esperava l’arribada del comboi. Cara de cansada… ves a saber quantes hores portava dempeus.
El metro arribà. Frenà. Obrí les portes… vam entrar, i sense mirar a ningú vam seure al primer seient que vàrem trobar, separades mirant les finestres que no mostraven res més que la foscor que ens envaïa dins del túnel on vivíem….
Tres parades així. Res especial al vagó: cares llargues, foscor de túnel, silencis trencats per acudits “tontos” dels tics tocs. De sobte, vam arribar a la tercera parada.
Al vagó hi van pujar dues nenes. Uns 8 i 10 anys. La seva mare tenia una mirada llunyana… MIrava el mòbil amb cara de pomes agres. Les nenes van mirar al seu entorn… i una gran exclamació:
- “ ¡ES NUEVO! ¡Mamá, es nuevo!… uau!!!!!!!’’
Estaven entusiasmades! La seva mirada brillava! Encuriosides, observaven tot el vagó…
- “¡ Cuánta luz! ¡Mamá. mamá! ¡ La pantalla se mueve! ¡Está todo nuevo¡¡ Muy, muy limpio! y…
Ningú havia fet cap expressió especial i elles posaven al meu davant un antic mirall que em retornava la mirada de la sorpresa, de la curiositat, de la joventut...
-¡Mamá!
-¡Mamá!
S’aixecaven, s'agafaven a les noves barres, provaven els nous seients…
Per què ho he deixat perdre tot això? A poc a poc notava com els meus ulls s’humitejaven… Però NO!!!
D’una revolada m’hi vaig afegir… vaig somriure i... vaig provar seients, i vaig veure la pantalla que indicava les estacions movent-se, i els colors nets, brillants, l’olor de nou…
Una àvia del vagó va aixecar els ulls i va somriure.
I per uns minuts vaig tornar a retrobar-me amb la meva nena, aquella que restava apagada, molt lluny, davant els embats de la vida…
- “ Mare, mare, el metro és nou !!!
En la foscor del túnel l’esguard de ma mare es reflectí en el vidre del vagó
I una llàgrima va lliscar per la meva cara… mentre que una àvia del vagó va aixecar els ulls i va somriure.