Què és la vida?
Com és normal a la vida de qualsevol individu, en complir els vint-i-quatre anys, comença a preocupar-se per les coses realment importants a la vida. No, no m'estic referint a si la rentadora pot tenir un misteriós compartiment ocult per als mitjons preferits. O si, com bé m'imagino, el meu gat sabrà que faria el que fos per ell i les seves esmolades i petitones urpes que em donen la benvinguda a la consciència cada matí. El que realment ha de preocupar un noi de vint-i-quatre anys vivint a la ciutat de Barcelona és la vida. Així, sí, en general. Necessito comprendre els límits de la vida, definir-la i sentir que la faig meva. Que la conec i no li tinc por. Que la domino i no a la inversa. Quan era petit volia tenir divuit anys, els vaig fer i res va canviar. Quan tenia divuit anys volia tenir una carrera, la vaig acabar i va arribar la COVID. Quan vaig començar a treballar, vaig pensar-me que ja l'única fita a la vida que em quedava era independitzar-me, però després vaig pensar que visc a Barcelona. Què seré jove, però no imbècil. Nogensmenys, a mesura que aconseguia les fites que em proposava, m'adonava que alguna cosa no quadrava en mi. Cada matí pujava al bus V21 i em passava tot el recorregut rumiant i debatent sobre si la vida era res més que tot això. Pensant com a les pel·lícules tots els personatges tenien un fi últim, un propòsit. (Bé, excepte si ets un personatge d'una pel·lícula de l'Albert Serra, sort amb allò.) Però un dia, una dona asseguda al meu costat al bus amb cara de ser un personatge de fons a la pel·lícula que m'estava muntant, em va mirar i em va dir:
-Sé què penses. Sé com et sents, jo també ho he sentit.
Els meus ulls es van obrir com mai. M'estava llegint la maleïda ment!
-No, no t'estic llegint la ment. És només que soc més gran, i que tot això - m'assenyala- ja ho he viscut.
Jo no trobava paraules per poder respondre. La vida superava la ficció.
-Ara jo baixaré a la següent parada, però que sàpigues que demà tornarà a sortir el sol, i que tot anirà bé. Qui fa el que pot, no està obligat a més.
Jo vaig quedar bocabadat, mirant com aquella misteriosa i vella dona picava per a demanar la parada i davallava màgicament del bus.
Ja fa deu anys d'aquesta història, i no me la puc treure del cap. He intentat retornar milers de cops a aquell indret on va baixar sense mirar enrere, però mai no l'he trobat. He buscat històries sobre una dona enigmàtica passatgera, però mai l'he vista. No sé qui és, ni si era algú real, però potser va ser el meu àngel de la guarda personal. I com a mostra d'agraïment al món, i a la vida, sempre entro als busos somrient a qui condueix, durant uns minuts, el destí de moltes vides.