Petita història d'amor
Aquesta és una història d’amor petita i amb un toc de màgia ben poc habitual. Dues ànimes en són les protes, i varen trobar-se en un metro que s’aturà a l’estació de Badal.
Ella era una estudiant en pràctiques que tornava de la biblio del Guinardó. Ell, que ja creia saber-ho tot en aquesta vida, portava tot el dia tirat al terra del vagó. Cap dels dos va reparar en la presència de l’altre de primeres, va percebre cap senyal ni tampoc va notar cap sensació. Un grapadet de parades fou necessari, fins que un breu creuament de mirades encengué la flama del seu l’amor.
Ell es mantingué estirat a terra, doncs poca cosa més en podia fer. I ella, per la seva banda, tampoc va fer l’esforç d’aixecar-se del seient.
El metro avançava imparable com cada dia, i les típiques i peculiars coses començaren a passar: Una àvia guarnida amb un vestit de gal·la va pujar en companyia de sis gossos súper ben ensinistrats. Una companyia ambulant de dansa va pretendre petar-ho amb un flashmob improvisat. I fins i tot aparegué un bon avi amb barret de copa i arrossegant una llarga capa, doncs anava tot ell vestit de mag.
Conforme més i més parades quedaven enrere, i tot i aquesta frenètica activitat, els dos enamorats se centraren en els seus creuaments de mirades mantenint en alça la seva passivitat.
De cop i volta ella tragué el mòbil, qui sap si ho va fer per despistar. L’ensurt li vingué vint segons més tard, quan alçà la vista per descobrir que ell havia marxat. Maleïda maniobra la seva, haver remenat la bossa per fer-se l’interessant. Passejà els seus ulls per tot el vagó, però per la seva desgràcia no el va ser capaç de trobar.
Ell, que ni de broma hagués pensat en escapar, tampoc no n’entenia massa d’allò que li acabava de passar. Si un instant enrere contemplava embadalit la noia, en només un segon les llums s’havien apagat al seu voltant. Sospità que seguia a dins del comboi, doncs encara sentia la vibració del terra. Però per més que desitjava despatxar aquella negror, no era capaç de trobar-ne la manera.
El vagó continuà traginant sense descans com feia dia rere dia: Més gent que puja. Més gent que baixa. Un músic del carrer entonant la més bella cançó d’amor. I un parell d’enamorats que acabaren perdent tota esperança.
Arribà l’estació de Badal; el món més enllà de les finestres s’aturà i les portes del metro s’obriren. I amb el mòbil un altre cop a la bossa, la noia va entonar un trist somriure. Resignada, va deixar el seu lloc enrere i seguí les mateixes passes que l’avi il·lusionista feu a l’anterior parada. Quina sorpresa!, exclamà en mirar cap avall quan anava a trepitjar l’andana.
Enganxat a la guia de les portes, des del terra la contemplava el seu estimat. La única explicació que se li va ocórrer, era que havia estat arrossegat per la capa màgica del mag.
Ella va fer-se a un costat i esperà que la gent del darrere l’acabés d’avançar. Només quan va assegurar-se de que ningú més havia de passar, va ajupir-se a terra i el va agafar. Espero que no t’hagis escapat dels meus prestatges, li murmurà la bibliotecària en pràctiques al llibre que acabava de trobar. I el capgirà per poder-ne llegir el títol: “Ole tu, que m’has salvat!”