PASTANAGUES
Pastanagues; si n’hagués menjat en el seu dia, quan em va dir ma mare, ara, la meva vista, continuaria activa, i no igual que la d’un talp embenat.
Doncs aquí em trobeu, una matinada més de la meva vida, anant a treballar a l’oficina, amb el bastó que arrossego per sobre de les rajoles del metro de Barcelona, indicadores del meu camí a l’interior del vagó.
M’agradaria ressaltar que, les bones intencions «d’ajudar-me» en el moment d’entrar o sortir del tren, estirant el meu cos com un sac de patates, no sempre comporten bones conseqüències per a mi, ni especialment per vosaltres, estimats passatgers.
Molts cops ho penso: els aires de gàngster donats per les meves ulleres de sol, acompanyat del meu icònic pal blanc… A cop d’ell, us donaria un parell de garrotades ben fines (estic de broma, no ho faria).
Així, doncs, em vaig emportar el pa i la ira, equivalents a l’entrepà de ràbia, de cada dia, que havia de complementar, a més, amb les, com jo dic, ronda de trucades d’ase, perquè qui les formulen, certament ho són.
Entre d’elles:
—Bon dia, podria intercanviar algunes paraules del meu marit des del més enllà?
—Com va? Sí, mira, voldria una pizza de tonyina, si us plau.
Disculpin, però contacten al departament de Benestar Animal de l’ajuntament, tros de burros!
Resolent aquestes telefonades, en conjunt d’altres més serioses i formals, vaig afartar-me d’escoltar aquell bombardeig de soroll que m’entrava per les orelles; de vegades desitjava ser hipoacúsic.
I, acabada la jornada laboral, un altre cop de tornada a casa. Vinga a agafar el metropolità, i a estar ben estret, fins que de sobte, per fruit de la casualitat…
—Hola, la meva germana et vol fer una pregunta. T’agafarà la mà, no t’espantis —digué tocant-me algú de veu femenina per saber que es referia a mi.
Tot d’una, sorprès, vaig acceptar.
—S-O-L-T-E-R-? —escriví al meu palmell, una altra persona, pas a pas, lletra a lletra, aquella inquietant paraula.
—Sí —vaig afirmar, tot suant, sense saber si era per la calor del transport subterrani o per una altra cosa…
A partir d’aquell moment, per tal d’agilitzar el procés, del que semblava, flirteig d’aquesta noia, vam transferir els nostres números de mòbil, que usàrem en el futur per concertar una trobada conjunta, quedant en un lloc familiar per tots tres: una cafeteria paral·lela a l’andana de la línia vermella.
Allà, m’aclariren tot el relatiu de la seva estranya presentació. La fadrina, la Sofia, era germana de la quasi agent matrimonial Anna, una noia amb plenes facultat sensorials que ajudava la seva teta a cercar parella, una dona sorda de naixement que va perdre la visió després d’aprendre el llenguatge de signes i escrit.
—Cita a cegues, mai més ben dit, oi? —traçà mitjançant els seus fins i suaus dits.
En aquell instant, vaig començar a riure per les butxaques, mala sort que ella no ho pogués escoltar. És per això, que li vaig fer sentir la meva alegria via tàctil.
—Ha, ha —contestí, dibuixant-li a ella la carcallada.
Com a un nen petit, em vaig enamorar de la seva gràcia i palp.
Cada dia, sols, quedàvem per burlar-nos de la vida que ens havia truncat el destí, i com, malgrat les dificultats, persistíem en aquest món —gairebé imperceptible per nosaltres— bonic. Qui el feia meravellós; qui era el meu raig d’esperança; qui era la meva llum al final del túnel, era ella. Potser va valdre la pena no menjar pastanagues, al cap i a la fi. Sinó, ves a saber si ens haguéssim conegut i fixat l’un en l’altre, tot i mancar de sentits.