Un dia més al metro de la meva ciutat
Un dia més, el metro arribant tard. No entenc com pot ser que cada setmana passi el mateix... quina ràbia no poder anar caminant a la feina. El dia començaria millor amb un passeig matutí pels carrers de Gràcia mentre escolto l’últim àlbum d’Oques Grasses.
Per fi arriba! Ve ple a vessar. No m’estranya pas, amb tot el que ha trigat. Amb sort entro dins, i quan pensava que el dia no podria anar a pitjor algú m’empeny i em tira el llibre que llegia plàcidament. Ni disculpes ni res. Segueixo avançant després de recollir-lo, amb el nas arrufat, els cabells despentinats i la jaqueta a punt de caure’m del braç.
Jo seguia ofuscat per com havia començat el matí; mantenia la mirada fixa en el meu llibre quan vaig alçar la vista un instant. De sobte la gent es va tornar invisible i el metro s’havia aturat a les fosques del túnel quan els meus ulls es van trobar amb una noia que llegia la mateixa novel·la que jo. Era de la meva edat, potser ens diferenciaven un parell d’anys; lluïa un cabell ondulat preciós, unes mitges que s’amagaven sota una faldilla negra, completant el conjunt amb un jersei vermell, del mateix to que el seu pintallavis. La seva cara la presidien unes ulleres extravagants, recolzades sobre un nas petit però proporcional als seus ulls foscos.
No podia ser casualitat que estiguéssim llegint el mateix llibre... potser era el destí! Sense pensar-m’ho dos cops, m’hi vaig intentar apropar, esquivant la gent que omplia el vagó, quan de sobte vaig escoltar “Propera parada... Catalunya. ”, on havia de baixar. En parar el metro, entre tota la massa de gent, vaig perdre a la noia. Vaig aturar-me a l’andana, amb l’esperança que passés per davant meu, marcant firmament cada passa que donava amb aquelles botes militars.
Uns minuts més tard, venia el següent metro, aquest ben puntual, i jo seguia allà palplantat sense saber si la noia havia baixat o havia continuat el seu trajecte en aquell vagó. Vaig decidir mobilitzar-me, amb prou feines em donava temps d’aturar-me a comprar el diari abans d’entrar a l’oficina. No hi havia res a fer, potser el destí no m’afavoria aquest cop. S’ha de dir que últimament el vent no bufava gaire al meu favor.
Un dia més, vaig sortir per Passeig de Gràcia, però no m’esperava trobar la noia de cabells ondulats, bevent un cafè sensualment a la cantonada. Definitivament li havia de dir alguna cosa... aquella noia m’havia deixat cor-robat. Quan estava decidit, tot es va enfonsar. Va aparèixer una noia amb un gos ben elegant, caminant decidida cap a ella, que li va fer un suau i delicat petó als llavis.