Màrius
Res no feia presagiar el que passaria aquell matí.
En Màrius era un adolescent sa, dels que ja en queden pocs. Li anaven bé els estudis. Tenia una bona nota al batxillerat, el que feia pensar que no tindria cap problema amb la Selectivitat ni amb la nota de tall per poder començar l’any vinent els seus estudis a l’I.N.E.F.
Li agradava molt l’esport, des de petit jugava a bàsquet a l’equip del barri, que a la seva categoria ja jugava la lliga preferent. S’havia tret el títol d’entrenador i aquell any havia començar a entrenar els Preminis, amb molt bons resultats pel seu equipet.
Vista des de fora, la seva vida no era idíl.lica, però tampoc no era desgraciada. Era un noi estimat per tothom.
Però aquell matí es va llevar diferent. Tot i això, va seguir la mateixa rutina de sempre. Va fer una mica el mandra, fent enfadar la mare, com ja era costum. Des que el pare va marxar, la mare s’enfadava molt més i s’enfadava abans. Ja no tenia paciència. Semblava que el pare se l’hagués endut també, entremig dels seus llibres i els seus cd’s. Dutxa, esmorzar, bronca a la mare perquè els pantalons negres encara no estaven secs. Un matí més.
Va agafar la motxilla i, a l’hora de sempre, va sortir de casa i es va adreçar cap a l’estació de Bogatell, on cada dia agafava el metro per anar a l’institut. En arribar a l’andana va veure a la pantalla que encara trigaria dos minuts ben bons. Va seure al meu costat i em va saludar:
- Bon dia, Montserrat. Avui anem una mica tard…
Aquestes van ser les seves darreres paraules. Es sentia arribar el metro. Havia deixat la motxilla recolzada al respatller del banc, entre ell i jo. Es va aixecar i, cap cot però amb pas ferm, es va deixar caure a la via just quan el metro passava per on era ell.