Propera parada
Tinc les mans congelades, com sempre, que premen fort les seves. Puc notar com li suen. La mirada clavada a la pantalla del mòbil, analitzant cada paraula del que hi ha escrit en el document. Acabo de llegir i em giro cap a l’Albert. Que em mira. Em mira de veritat. Mai no m’ha mirat així.
Propera parada: Fontana - s’escolta
Empasso saliva i segueixo mirant l’Albert. Noto com li tremola el llavi i se li comencen a arrugar les celles, i els seus ulls foscos s’empetiteixen. Somric. Sempre he pensat que és l’única persona que segueix sent atractiva fins i tot quan plora. M'adono llavors que té una piga petita al costat de l’ull esquerre.
Propera parada: Diagonal - s’escolta
És curiós com els humans, en el moment en què realment entenem que no viurem per sempre, ens relaxem, i respirem, i observem, i és llavors quan vivim. Jo acabo d’assabentar-me que tinc un càncer terminal.
Un dimecres de març, a les 5 de la tarda, en el metro L3, m’acabo d'assabentar que probablement no em curaré. I l’únic que em preocupa és no haver vist abans aquesta piga a l’ull esquerre de la meva parella que em sembla tan graciosa.
Propera parada: Passeig de Gràcia - s’escolta
Puc notar com l’Albert m'estreny més fort les mans i m’acaricia amb el polze, suaument. Sé que vol dir alguna cosa, alguna cosa entre bonica i trista, que no sigui massa típica tampoc, potser una mica cursi i dramàtica. Però calla. Calla, i em mira amb pena. I no hi ha cosa que odïi més. Em fa ser dèbil, i en canvi, em sento més forta i desperta que mai.
Propera parada: Catalunya - s’escolta
Miro al meu voltant. Ningú no em mira. És impactant com el nostre cervell ha après a ignorar gairebé tot el que passa fora de nosaltres. Dia a dia ens perdem milers de detalls i d'estímuls que ens podrien commoure o fer sentir coses, que al final és el que ens fa estar vius. Però ho ignorem, perquè anem massa de pressa, i pensem que demà ja hi haurà temps. Fins que t'adones que no, que el temps que hi ha és el d’ara, i per tant ara és el moment de viure’l.
Propera parada: Liceu - s’escolta
Noto com em regalima una llàgrima per la galta, que segueix fins al llavi superior. És salada. Potser amb un toc dolç. Mai no m’he plantejat per què té aquest gust. L’Albert m’abraça i em quedo encongida entre els seus braços i el seu pit. Puc escoltar el seu cor accelerat. En canvi, el meu bateig és lent. Em sento segura. En pau. Penso que aquesta és la sensació d’amor més sincera que es pot tenir. Saber que cada segon que passa compta, i tot i així, no voler marxar d’aquí. Per primer cop, no tinc pressa.
Fins fa una estona el meu problema era que plovia i em mullaria les sabates noves. I ara, sembla mentida com de ràpid poden canviar les coses. Per això he entès que res no és tan important com sembla. Que preocupar-nos pel que vindrà, o ha vingut és no adonar-te’n del que hi ha. Jo viuria eternament en aquest moment, un dimecres de març, a les 5 de la tarda, en el metro L3, sabent que no seré eterna.