Espera’m allà on vagis, que allí t’estaré esperant
Quan te n’adones, les teves cames van soles. Estàs corrent amb totes les teves forces. Alguna part del teu inconscient et guia, et controla com si fossis la seva marioneta. Tot el que escoltes són veus llunyanes, que et segueixen cap allà on vas. Tens la vista enterbolida, enfosquida per taques negres que et dificulten veure el teu voltant. Notes el cansament que recorre el teu cos, però segueixes endavant, sense parar. Saps que si et detens, allò que et persegueix se t’endurà.
T’endinses a l’entrada del metro. Intentes esquivar la gent que es creua en el teu camí. Ets conscient de les mirades inquisidores que segueixen el teu recorregut. T’és igual. L’únic en el que pots pensar és en fugir i no mirar enrere. Et coles darrere d’una noia jove i puges en el transport abans que les portes es tanquin. Esbufegues i et doblegues cap endavant, recolzant les mans a les cuixes. A poc a poc recuperes la respiració. De sobte, el metro para en un cop sec i et fa perdre l’equilibri. És llavors quan t’adones que no hi ha ningú més pujat amb tu als vagons. Està completament buit.
És estrany, perquè les veus que et seguien continuen ressonant dins del teu cap. Les extremitats inferiors et fallen i t’arrauleixes en una de les cantonades del vagó. Amagues el cap entre les cames i et pressiones amb força les orelles. Vols que les veus et deixin en pau, però no hi ha manera que marxin. Tanques els ulls amb força. La situació no millora, sinó que empitjora. Ara no veus res. Tot és foscor. Crides. No escoltes els teus xiscles. Perceps un rajolí de sang baixant per la teva templa. Les ungles t’han deixat la cara marcada de la força que exercies. No controles les llàgrimes que cauen pels teus ulls.
Llavors el metro es torna a posar en marxa. La claror de la llum et desconcerta. Examines el teu exterior detingudament i observes com hi ha gent capficada en el mòbil, mentre d’altres esperen amb la mirada perduda, pensarosos, la seva parada. Et sents ridícula allà enmig. Tanmateix, ningú sembla haver-se fixat en la teva presència. Et toques allà on abans havies sentit la sang, però ja no hi ha res. És com si tot hagués estat un gran malson. Tot i això, dins teu sents una veu molt feble que xiuxiueja: “Espera’m allà on vagis, que allí t’estaré esperant”.