Continuarem la llista vermella
Vermell, el matí ha començat vermell, com de Sant Andreu a Sagrera. 7.35, corre per Torres i Bages entaforant-se una llesca de pa com a esmorzar i compadint-se del dia que l’espera, 24 hores de guàrdia d’Urgències. Per què metge i no artista?
Ha tancat d’una revolada la porta, deixant el llit sense fer i el gat amb prou menjar. S’endinsa a la boca del metro de Sant Andreu i esclata de ràbia roja mentre s’escapa un comboi davant seu. Per fi s’encaixa dins d’un vagó, entre la massa de gent compacta. No pot imaginar-se pitjor escenari per a un matí de divendres: cares enceses, olors, presses. La llum LED pampallugueja, vermella com el seu palpitar de mal humor, sobre la mateixa parada, no avança. No sap on dipositar la mirada d’odi en aquell magma escarlata per no fulminar a ningú. Creua la mirada amb uns ulls que sembla que l’han entès, li són familiars. És el noi alt que sol pujar al mateix vagó que ella i sempre va amb els auriculars posats. Avui la mira des de dalt i es treu els aparells de les orelles.
- Va, purga el teu mal humor, què et fa més ràbia que el metro a rebentar per començar el dia?- la sorprèn amb aquesta presentació. Ella se’l mira incrèdula, però dins seu la ira fa un petit gir cap a la curiositat, aixeca una cella.
- Començaré jo- continua ell- a mi em fa una ràbia insuportable que quan porto vambes blanques me les trepitgin.
Ella, com a acte reflex, mira a terra el mar de cames i veu el seu peu dipositat a sobre d'una vamba blanca, la d’ell.
- Jo no aguanto les converses banals sobre merdes amb desconeguts- li respon
- Bona! A mi em torna boig la gent que ocupa tota l’escala mecànica i no et deixa passar- Ella assenteix.
- I els que criden al mòbil?
- Buf sí, i la gent que diu fer un subeybaja, no ho suporto!
- Ou yea! I què et semblen els que diuen tardeo o terraceo.
Així passen els minuts d’aturada de l'L1 i el trajecte fins a Sagrera.
- Baixo aquí, ja continuarem la llista vermella!
Fent el transbordament s'adona que el noi alt ha aconseguit transformar l’esclat d’ira de matí de guàrdia en sàtira. Somriu. Continua fins a l’Hospital Clínic en una calma blava, recordant la conversa: han acabat maleint els conductors de cotxe, els fumadors de puros i els puters.
Un cop a l’hospital, es desprèn dels colors que l’han portat fins allà, entra a l’univers blanc, es posa la bata i es prepara per una jornada que s’intueix infinita. Molta gent malalta, diagnosticada, tractada, informada. Passa el dia i la nit sense tonalitats, s’han quedat a la boca del metro, només feina, de vegades urgent, de vegades amb son. Ni sent disgust pel menjar descolorit i reescalfat que l’espera a les pauses alimentàries. Finalment, després de 24 hores de respirar mascareta, abandona el núvol hospitalari.
Travessa el carrer Villarroel i el dissabte blau de l’L5 l’engoleix, amb les energies xuclades i amb un fil de bateria que l’ha de conduir fins a casa. Puja a un vagó pràcticament buit, es fon al seient més proper. Estudia les altres ànimes blaves d’aquest ambient subaquàtic: joves borratxos acabant una nit més acolorida que la seva, potser venen de Poble Nou, s’intueix l’aura groga de l’L4; dues persones ben pentinades, deuen treballar dissabte, verdegen, baixaran a Diagonal, cap a l’L3.
Pensa en el noi alt, si ara el trobés no sabria dir-li cap frase enginyosa de situacions que inspiren misantropia. Potser només li somicaria, li diria que li fan mal les cames, que està molt cansada, que si la portaria a collibè per l’enllaç de Sagrera.