Quimeres i llunes
“ Quimeres i llunes ”
Les portes del vagó s'obren, com fan en cada parada de la L4. Sempre em va semblar que aquest trajecte era molt tranquil, ja que mai em va suposar cap problema arribar al meu destí a l'hora planejada. Vaig mirar el sol, aquest sol grisenc i amb petits centellejos, semblava que haguessin tirat purpurina o alguna cosa en el sol, però simplement era la brutícia que s'acumulava i el material amb el qual estava fet. No hi vaig donar moltes voltes, de totes maneres pensar en això era una estupidesa. A qui li importava? A mi, per descomptat que no.
-Disculpi, podria asseure'm al seu costat?-va dir un individu
Va parlar amb una veu estranya, la qual havia interromput els meus “importants” pensaments. El meu cap no va reaccionar a l'instant, però durant dos segons de silenci, vaig alçar el meu cap i vaig retirar un auricular per a poder atendre aquest estrany
-Perdó? Ah, sí... -vaig dir amb una expressió fàcil d'estranyesa. Per què aquest subjecte m'havia preguntat una cosa tan babaua i amb cortesia? És estrany, però ni tan sols puc pensar en la seva cara, era com si tingués un esborrall, una taca que m'impedia memoritzar el seu rostre. Deixant el tema i tornant als meus pensaments inútils, vaig tornar a col·locar-me l'auricular, per a així finalment poder escoltar la meva música. La meva única escapatòria en moments així. Escapar? Però de què?
De les ombres del meu cap. La meva ment era una gàbia, un trencaclosques, un laberint que ni jo mateixa podia solucionar tret de pegant-me un tir en tota la templa, però encara no, no podia deixar-los a tots plantats, seria massa egoista. Mentre el cap s'anava corcant amb cadascuna de les meves absurdes idees, al seu torn, vaig decidir veure on tenia publicades totes les meves històries i poemes, relats que no tothom s'atreviria a llegir. Jo escrivia sobre això pensant que a algú el podria ajudar, ja sabeu, aquest inútil intent de no sentir-me sola en aquesta batalla.
Em vaig aixecar de pressa del meu seient, en adonar-me que la meva parada era aquesta. Vaig caminar cap a la sortida, i mentre pujava per les escales mecàniques, una mà es va posar en la meva espatlla, la qual cosa em va fer girar-me a veure qui era. Una altra vegada aquest home? Era la mateixa persona que m'havia demanat asseure's. La seva cara borrosa era impossible de recordar, no em vaig detenir, les escales continuaven pujant i jo incòmoda i cansada li vaig preguntar alçant una mica la veu:
- Disculpa, es pot saber que fas?
- Lluna volguda, què puc fer... potser és tan greu la meva partida? Com no et voldré?
Després de les estranyes paraules d'aquell home, i el to amb el qual les pronunciava una a una, com si recités una poesia, em vaig girar per poder pujar les escales i sortir d'allí.
Una vegada a casa, i després de l'estrany succés, em vaig asseure a l'escriptori de la meva habitació, encenent l'ordinador i obrint un document en blanc, llest per a estrenar. M'agradava escriure, estimava escriure, i els meus “amics” m'ajudaven. A vegades no aconseguia distingir la falsedat de la realitat, tot era estrany, com si jo tingués el meu propi món. Em vaig posar a escriure una petita poesia, utilitzant la frase que aquest "home" m'havia recitat en el metro, i em vaig adonar d'una cosa. Això va ser real? Potser hi havia algú al meu costat? Per què no podia recordar la seva cara? Tot era irreal... I ara començava a pensar que tot el que havia passat no era de veritat i havia estat tot un somni. No va ser així...