La Barcelona Inferior
Era nit tancada i la Rita caminava de tornada cap a casa. El cel que veia més amunt dels edificis era tan negre que si no hi hagués hagut cap llum encès en tot Barcelona, la foscor hauria estat absoluta. Mentre es fixava en els llums, en va veure un de vermell i molt familiar que li va fer pensar en la llarga estona de caminar que li quedava, i com de cansada realment es trobava. Es va dirigir cap al senyal lluminós, va baixar les escales i va seguir les indicacions fins arribar a l’andana on podria agafar un dels metros de la L1. Va esperar que arribés un dels molts que circulaven contínuament aquella nit, mentre es distreia desenredant amb els dits el cable dels auriculars. Un cop dins del vagó es va asseure a l’extrem d’una filera de quatre seients que tenia per a ella sola. Va connectar els auriculars amb intenció de centrar-se en la música, però sense adonar-se'n es va anar endormiscant i va deixar d'escoltar-la. Tampoc va sentir la veu que avisava per megafonia que a la propera parada el metro no reprendria la marxa. Els pocs passatgers que hi havia, preocupats amb les seves coses, van baixar sense fixar-se en la Rita i, al cap d'uns minuts, el metro va tornar a arrencar i es va endinsar en la foscor del túnel. Quan la Rita va tornar a obrir els ulls va veure que el vagó on viatjava tenia la il·luminació tota de color vermell i que hi havia molta més gent que abans, tots amb una manera de fer i de vestir poc usual. Preocupada per si s’havia passat la seva parada va fixar-se en l’indicador del recorregut del tren i va veure uns noms que no havia vist mai a cap línia de metro que conegués. Hauria de preguntar a algú si sabia què li havia passat i on es trobava. Mentre es fixava en aquelles persones i pensava que digués el que digués la seva situació semblava massa difícil de creure, el noi que s'havia assegut al seu costat li va dir:
- Crec que jo puc ajudar-te, però haurem de baixar en aquesta parada.
Just aleshores el metro entrava en el que semblava una cova subterrània, la qual feia funció d’andana i estava tota plena de llums vermells. Van baixar-hi i, com si ja sabés la situació en què es trobava la Rita i les preguntes que pretenia fer-li, el noi li va explicar que es trobaven a la Barcelona Inferior.
- És una ciutat sencera -explicava amb emoció-. Des de fa molt temps, tothom qui s'ha sentit exclòs o estrany a la Barcelona de dalt ha buscat un refugi als túnels del metro. Hem anat descendint cada vegada més en les profunditats i hem aconseguit que esdevinguin un lloc on viure-hi; una segona Barcelona on a dia d’avui només s’hi accedeix amb metro.
- Però -va fer la Rita-, estant sempre aquí baix us podeu perdre moltes coses de la superfície.
- Hi pugem sempre que volem -va respondre ell-, però per viure és molt millor un lloc on no et sentis un estrany.
Havent dit això, va explicar a la Rita com havia d’agafar el metro quan volgués tornar cap a dalt i com ho podia fer per tornar a baixar. Després, sense gairebé acomiadar-se, va desaparèixer per un extrem de l’andana. Durant uns instants la Rita es va quedar mirant aquella sortida mentre es repetia: “una ciutat sencera…”.
Al cap de pocs dies es trobava dins un vagó de metro fent el mateix recorregut de cada matí. Va passejar la mirada pel seu voltant i es va somriure a ella mateixa, en adonar-se de la màgia que es produeix en trajectes com aquest, on no s’és a cap lloc concret i s’hi pot reunir gent de tota mena.