L’impuls
Vaig pujar al metro i et vaig veure, una dona tocava el violí i jo no podia parar de mirar-te. El meu món es va aturar, no podia evitar moure’m al ritme de la música mentre imaginava que m’apropava a tu ballant. Arribava al teu davant, et somreia, em somreies i ballàvem junts. Els teus ulls color mel i els teus cabells ondulats, s'entrellaçaven amb els meus i convertíem aquell antic vagó de metro en la nostra pista de ball. De sobte, una veu familiar em va retornar a la realitat:
- Pròxima estació Sagrada Família, enllaç amb Línia 2.
Aquella era la meva parada, vaig baixar del metro i em vaig passar tot el dia pensant-te. L'endemà al matí en pujar al metro tornaves a ser allà. Em vaig assegurar que allò que havia sentit el dia abans era real, que no havia estat tan sols un sentiment fugisser. I em vaig adonar que de nou sentia un impuls incontrolable que no deixava que pares de mirar-te. Fins a aquell dia no havia cregut mai en l’amor a primera vista, potser ni tan sols creia en l’amor, però en aquell instant vaig adonar-me que potser havia de començar a creure-hi. Que potser m’estava passant a mi. De dilluns a divendres feia el mateix trajecte, i tu també, sempre em col·locava en el mateix lloc del vagó igual que ho feies tu, i pensava en la millor manera de preguntar-te si tu també t’havies fixat en mi. Però quan estava decidida a apropar-me a tu, la por que ni tan sols m’haguessis mirat un sol cop en tots aquells mesos de trajectes plegats m'envaïa i em paralitzava.
Un dia d’abril les nostres mirades es van creuar per primer cop. Et va caure un llibre de la bossa sense que t’adonessis i jo em vaig ajupir a recollir-lo. En agafar-lo, em vaig adonar que aquell era el meu llibre preferit.
- Perdona, t’ha caigut el llibre.
- Ostres, moltíssimes gràcies! - Em vas dir mentre et giraves mirant-me als ulls - No me n'havia adonat, m’has salvat la vida, és el meu llibre preferit i sempre el porto a sobre. És com un amulet per mi. Moltes gràcies de veritat.
- De res.
“De res”, això va ser l’únic que se’m va acudir dir-te. No em podria creure que el llibre que em va salvar en un moment tan complicat de la meva vida, fos el teu llibre preferit. Vaig entendre moltes coses i vaig estar segura que allò era un senyal de l’univers. Jo que mai havia cregut en res que no es pogués tocar o demostrar racionalment. Em feia massa por dir-te tot això en un curt trajecte de metro, o potser em feia por que et pensessis que estic boja.
Si després de llegir això, no estàs cagat de por i no decideixes canviar per sempre més el teu trajecte diari en metro; m’agradaria que poguéssim fer alguna cosa junts per conèixer-nos una mica. Almenys podrem debatre sobre el nostre llibre preferit.
Si vols ens trobem qualsevol matí on sempre,
Greta.
Vaig escriure aquesta carta ara fa vint anys. El dia que estava decidida a fer el pas i donar-te-la, vaig arribar al metro i no hi eres. La vaig portar sempre amb mi durant tot un any, esperant que l’endemà fos el dia que et tornés a trobar. Però aquest endemà mai va arribar. Vint anys després he trobat la carta guardada en una caixa, he dit a les meves filles i a la meva parella que havia de sortir a fer uns encàrrecs i he tornat a agafar el metro fins a la parada de Sagrada Família. Asseguda al vagó del metro he estat pensant que hauria passat si la por no m’hagués paralitzat i hagués seguit el meu impuls abans. Una veu familiar m’ha tret de sobte dels meus pensaments:
- Pròxima estació Sagrada Família, enllaç amb Línia 2.