El de sempre
Com no podia ser d’una altra manera, aparto la mirada. Ha estat un moment fugaç. Els nostres ulls s’han creuat. Els d’ella eren més insistents que els meus, tot s’ha de dir. Però he estat incapaç de mantenir el pols més d’una centèsima de segon. Llavors, passa el de sempre. Ella baixa de l’autobús, em mira d’esquitllentes, jo em faig la despistada i em quedo amb ganes de saber què hauria passat.
Tant de bo tingués una màquina del temps. No una que et tregui deu anys i et conservi la saviesa adquirida amb l’experiència. No. En voldria una que et permetés retrocedir uns minuts per desfer accions concretes. Deixo la petició a qui li pugui interessar.
Arribo a la parada que queda a uns pocs metres de casa meva. Com cada dia, passo pel quiosquet de la Flor, una senyora de vuitanta anys molt ben portats i perruca pèl-roja que s’albira falsa a més de cent metres de distància, però que per educació no la hi mires gaire.
La Flor fa més de cinquanta anys que ven llaminadures al bell mig de la Plaça Castella. S’asseu a la seva cadireta de plàstic mirant passar la gent. Així té una excusa per no quedar-se tancada a casa i pot fer petar la xerrada amb els veïns. Em mira de reüll. Va comptant de cinc en cinc cèntims mentre omple una bossa de paper amb dolços de goma. Ella pot ser gran i antiga, però és sostenible.
Sempre em diu: “Nena, no hi ha res pitjor que una casa en silenci”. I ho remata amb un “La vida és massa curta per estar enfadada”. Li somric ensenyant les dents. Així pot veure que no estic enfadada i, malgrat la quantitat de sucre que ingereixo, conservo totes les peces.
Llavors arribo a casa. M’assec al sofà i em quedo mig adormida. Torno a veure la noia del bus. Hauria de deixar de somniar amb ella i adoptar un gat, malgrat que crec que em fan al·lèrgia. Segur que es diu Anna. Té cara d’Anna, sens dubte. No puc evitar somriure. Potser em mirava perquè tenia un moc al nas o els cabells despentinats. O potser perquè li he agradat. No em considero guapa, però tinc una cara simpàtica.
D’acord, ha arribat el moment de deixar de fantasiejar. I estic tan cansada, em pesa el cos. Que curiós. La Flor està davant meu i té ganes d’ensenyar-me el seu nou armari. Vine que veuràs tot el que tinc a dintre, diu. Obre la porta i hi puc entrar. El més intrigant de tot és que aquest armari em porta a un altre armari, que resulta ser una habitació plena de més armaris. Tots diferents. De colors, èpoques, formes i materials singulars. La dona està pletòrica. Mira quants armaris, bonica. Tots són buits, sense cap penja-robes ni baldes. Em quedo dins d’un gran armari de portes transparents, la vella ja fa estona que no hi és. Vull sortir, és fosc. Demano ajuda però ningú em respon. Obro els ulls.
Torno a estar al menjador de casa meva. Quina merda! M’he de rentar les dents, canviar-me de roba i ficar-me al llit. Segur que em desvetllo i em costarà tres hores adormir-me. Què fer quan no pots dormir? Ja hi torno. La pròxima vegada que la vegi, hauria de dir un simple hola. Què és el pitjor que em podria passar? Que no em contestés? Que em retornés la salutació? Però no puc, ho sento. Millor que hi deixi de pensar. No tinc remei. Agafaré el mateix bus a la mateixa hora. Potser tinc sort i tornaré a veure-la. O potser no. Tant de bo. No, millor que no. La Flor segur que m’esperarà amb més sucre i un consell de vida. D’aquests que et colpegen al pit i que et fan reflexionar durant setmanes. Prou. Demà serà un altre dia.