L'última parada
Última parada
Són dos quarts de nou, a aquesta hora, l'autobús va una mica ple. Alguns fa anys que agafem el mateix bus a la mateixa hora, però no parlem mai.
Hi ha el senyor que sempre arriba just, i a vegades fins i tot no arriba. També hi ha la senyora que sempre llegeix, però ara amb el llibre electrònic ni tan sols puc saber si els nostres gustos literaris coincideixen. Uns quants estudiants que van canviant cada curs, però s'assemblen en la cara de son i els auriculars, sempre aïllats al seu món. Dos o tres treballadors d'un centre especial de treball que tenen prou autonomia per anar i tornar sols amb transport públic també formen part dels habituals d’aquesta línia.
De cop i volta, una noia amb ulleres gruixudes asseguda al costat de la porta, fa un soroll llarg com un gemec, repeteix el soroll cada vegada més fort, la gent mira amb sorpresa i una mica de por. La senyora del seu costat li pregunta:
-Què passa?
-Ai! Que m'he deixat la pastilla!- diu amb un to de nena petita i ploriquejant, malgrat tenir l'aspecte d'haver fet ja una trentena d'anys.
No van juntes, però les tinc vistes a les dues, coincidim en el trajecte. Els habituals sabem que la noia es diu Maria i que treballa a un centre de treball especial, baixarà com els altres nois i noies que treballen amb ella a l'última parada. La senyora del costat parla amb ella i la va calmant.
-Segur que quan arribis al treball t'ajudaran, Maria.
-És que em poso molt nerviosa! No puc fer res! Ai! -va cridant la Maria, però a poc a poc es va tranquil·litzant i comença a explicar històries a la seva companya de seient fins que para de plorar.
Aquest petit incident trenca el silenci, algunes persones intervenen a la conversa de la Maria. D'altres només fan comentaris al del costat.
Davant meu drets, hi ha tres estudiants que es miren però no parlen. Porten la carpeta del mateix institut, però han pujat a parades diferents i sembla que encara no es coneixen gaire, estem a setembre. Finalment, el noi li diu alguna cosa a la noia rosa que té més a prop. Aquesta, que és molt baixeta, somriu, connecten. Encara se'ls veu una mica tallats i deixen de parlar per mirar per la finestra. Per mi és evident que no saben com continuar la conversa, de cop la noia es gira i s'apropa a l'altra estudiant que està una mica més apartada. Amb el cap girat i el vel no puc veure bé la seva expressió.
Quan estem acabant el trajecte, l'autobús gira pel carrer anterior al de l'última parada i resulta que hi ha obres i la parada, provisionalment, s'ha canviat de lloc. Aquest petit canvi torna a posar nerviosa la Maria que no vol baixar perquè no reconeix el lloc. Els companys de feina que venien també en el mateix viatge insisteixen que aniran tots junts, però ella tossuda que no vol i no vol baixar. Comenten que aniran a buscar al cap de taller. Finalment fa confiança i baixa.
Els tres estudiants han sortit de l’autobús i s'afanyen a fer el camí invers per arribar a temps a les classes, ara parlen i riuen els tres. Per fi han guardat els auriculars.
Jo m'he quedat l'última a posta. El conductor és un home amable, dels quals espera si veu que arribes corrent i que sempre saluda. Vaig cap al conductor i li explico:
-Mira que bé que avui t'he vist, voldria explicar-te que segurament ja no tornarem a coincidir perquè demà em jubilo.
-Ah sí! Que bé! Ja no hauràs de matinar! A a mi encara em falten uns quants viatges!
-Adeu. Moltes gràcies per tot i que vagi molt bé.
-Adeu!