Cinquanta-nou
Sovint, bé, cada vegada més sovint, pujo a qualsevol bus i faig el recorregut sencer,el temps transcorregut entre la pujada i la baixada no té cap relació amb el temps viscut. Soc observador de mena i sobretot escoltador de la gent que va i ve. M’agrada endinsar-me en les històries alienes, trobo que són bastant reals, són els guions de les seves vides escrits i interpretats per ells mateixos. Passa sovint que, a certes parts dels fets, se’ls posi mes èmfasi, més sobreactuació, més teatre, és normal, l’actor se’l coneix molt bé, sap en quin moment posar la tremolor de veu, la mirada tèrbola o l’esbós de llagrimeta, no li cal assajar-ho, li surt natural.
La vida és un gran teatre i el bus és la meva llotja.
Avui he agafat el 59, he pujat a la parada de Les Corts. Tinc al costat un home d’uns cinquanta i pocs que parla pel mòbil. A l’altra banda imagino que hi ha una filla adolescent. Ell li diu: “Marta, ja saps com és ta mare, sempre ha de tenir la raó, de fet és un pou de raons”, ara parla ella i ell escolta, escolto una altra frase: “Jo el que vull és que tu siguis feliç i que estudiïs allò que sentis que gaudiràs dedicant-t’hi, no vull que facis com jo”. Ostres, què serà el que li diu la mare a la filla? Imagino la mare dient-li a la filla que ha d'estudiar alguna carrera que tingui sortida, que tingui futur, com va fer ella, que ha pogut tirar endavant una família tot i el calçasses del seu pare.
La filla ha estat parlant una estona, la resposta del pare és: “D’acord, filla, compta amb mi, potser junts siguem capaços de convèncer-la, t’estimo, petons”. En penjar el mòbil ha baixat la mirada al terra i ha fet una negació amb el cap, confesso que he sentit una mica de llàstima.
Observo els que van pujant i, quina sorpresa, veig en Tomàs, li faig un senyal i seu al meu costat.
En Tomàs és un amic de temps. Ens preguntem com estem, però és ell el que parla primer. No porta bé la soledat, després de trenta-nou anys de matrimoni amb l’Anna i un comiat llargament breu de només tres mesos , l’Anna va marxar. Em parla de la buidor que sent. A en Tomàs no li passa res greu, només es la soledat que l’ofega i el castiga amb els records d’una vida viscuda i la incertesa de la part que encara li queda.
Li proposo baixar fins al Poble Nou i fer un vermut a la bodega de sempre. Ens atén una jove d’uns vint-i-tants, li preguntem pels antics amos i ens explica que és la neta i que, després que l’àvia marxés, ella i el seu company van aprendre a preparar les tapes dels avis i de moment els funciona. Demanem anxoves, seitons i la gran truita de carbassó de l’àvia. Ens porta una ampolla de vermut amb un sifó d’aquells antics, en Tomàs està disparat, salta d’un tema a un altre, parla de l'Anna com si hi fos, de nosaltres quan, de joves, fèiem maratons de futbolí aquí al costat mateix. El deixo que es desfogui, el veig fotut. Ens hem “pimplat” l’ampolla de vermut, li dic que pago jo i resulta que ja ha pagat ell. L’acompanyo fins a casa seva, durant el camí no para de xerrar. Ens acomiadem, ens abracem i li dic que “La propera pago jo”.
No fa calor i deixo que el sol m’acaroni baixant cap a la Barceloneta. De sobte sento la remor d’un bus que s’acosta, el 59. Pujo, m'assec i una sensació de benestar recorre el meu cos. Penso en Tomàs, en la seva tristor, crec que es resisteix a deixar la vida anterior, jo vaig desistir ja fa molt de temps.
Han pujat un parell de senyores amb cara de xerraires, esmolaré l'orella, no em vull perdre res.