Drassanes
Aquestes sabates me les conec. Jo també tenia unes converse vermelles que vestien les meves passes d'adolescent transgressora, però les vaig perdre, o se'm van trencar, ara no me'n recordo. Aquestes, però, semblen noves de trinca i el noi que les llueix -merda, m'ha mirat!- ja no és adolescent. Si ens donessin una moneda per totes les vegades que hem creuat la mirada al metro amb un desconegut, seríem milionaris. Encara que hi ha mirades que no tenen preu... -Els té verds? O són blaus?- vaig pensar, desviant la mirada, dissimulant. -Ep! No! No t'aixequis desconegut! Queda't amb mi. Acompanya'm fins a Drassanes! No vols veure el dit de Cristòfol Colom assenyalant cap al Japó? Que sí... Que si ho fes cap a Amèrica seria en direcció a les Rambles. Resulta que ens han enganyat a tots! Hem après que una imatge val més que mil paraules, però les aparences enganyen, i sempre ho han fet.
Una iaia presumida de cabells blancs rinxolats ocupa el lloc del noi.
-Gràcies, maco- puc llegir als seus llavis, mentre l'Elton em canta a cau d'orella: It's a little bit funny, this feeling inside...
El desconegut de les converse vermelles es queda al bell mig del passadís i agafa la barra metàl·lica amb fermesa. Que bonic. Sempre he pensat que l'amor de la meva vida seria d'aquells que s'aixequen per deixar seure els ancians i les embarassades. I quan el veig mig despistat, mirant la petita pantalla que anuncia les darreres novetats literàries, el cor se m'accelera a un ritme digne de classe d' spinning.
-Blaus. Els té blaus. M'ha quedat més clar que l'aigua. Ja està, Marina, ni se t'acudeixi tornar a alçar la... Ja hi som! És que no tinc remei. Ja ho deia la meva àvia: aquesta nena no sap mentir. Per què em costa tant emmascarar el que sento? Ep! Què és això? Endevino un somriure sota aquest bigotet perfilat de poeta romàntic? How wonderful life is, while you're in the world...
Elton, no m'ajudes! I quan el comboi s'atura a Poble Sec, jo també n'hi dedico un. El més sincer que tinc, perquè ja fa temps que només intento viure en l'autenticitat. I que genuí és agafar el transport públic! Tots tenim una parada de metro preferida, un número de bus calat al cor. Cap barceloní podrà esborrar mai de la seva memòria la primera vegada que va pujar al Tibidabo en funicular, o l'adrenalina que va sentir al telefèric enfilant la muntanya de Montjuïc.
Un avi d'uns vuitanta anys amb un bastó d'allò més modern entra al vagó. Observa amb deteniment als passatgers i fa una ullada tot cercant un seient lliure. -Assegui's al meu lloc, si us plau- vaig dir mentre m'aixecava, traient-me un dels auriculars de l'orella. -Gràcies, maca- va dir amb una veu ronca i dolça a la vegada. I vet aquí dos macos ben plantats al mig del passadís, a tan sols un pam l'un de l'altre. You see, I've forgotten if they're green or they're blue... -Elton, si us plau, ja hem quedat que eren blaus, no tornis... Calla! Ara que me'ls miro més de prop... Són verds!-. I quan estic a punt de dedicar-li un nou somriure, s'acaba la cançó. El nom de Drassanes apareix en fotogrames com un punyal a les entranyes. -Vaja! I ara què? Baixo? No baixo? Ja ens havia imaginat explicant-los als nostres nets com ens vam conèixer: tots dos viatjàvem a la línia verda de metro. L'avi estava assegut davant meu, quan...-. Saps què? Crec que no baixaré pas. Diuen que hi ha trens que només passen una vegada a la vida, oi? Potser el desconegut de les converse vermelles és el meu.