Gustos compartits
El mateix trajecte amb autobús cada dia per anar i tornar a la feina pot ser molt avorrit. Tothom va amb el telèfon, immers en les seves cosesm i els més rarets anem amb el llibre que toqui aquella setmana entre les mans. Al principi escoltava música, però a poc a poc em vaig aficionar a la lectura durant aquests minuts. Era una manera d’aprofitar el temps. A vegades, entre capítol i capítol, aixeco la vista per veure qui puja o baixa, i imagino la vida de la gent del meu voltant. Tinc la sensació que no dec ser l’únic. De vegades, però, passen coses interessants.
L’altre dia mateix va pujar un noi adolescent, portava el telèfon en horitzontal entre les mans i veia la sèrie Friends. Vaig imaginar que hi estava ben enganxat, perquè amb els ipads a les orelles no deixava de mirar la pantalla. Es va asseure al meu costat, sense por de fregar-se amb el meu braç o la meva cama. No li incomodava el contacte, al contrari del que em passava a mi. Unes parades més enllà va pujar una noia. Teníem el seient de davant buit. Va asseure’s allà. La noia era molt bufona, seria de la mateixa edat del meu copilot si anéssim amb un vehicle de quatre rodes, i duia una tote bag amb les lletres i el logo de Friends. No m’ho podia creure. Em vaig veure reflectida al vidre, somrient.
Em va passar pel cap donar un cop de colze al jove per cridar la seva atenció, que aixequés el cap i veiés la preciositat que tenia davant. Ell estava dins del seu món, a la seva garjola feta d’una petita pantalla rectangular. No veia el que havia arribat davant seu. Aleshores, ella va treure un llibre de la bossa i es va posar a llegir. Em pregunto si realment llegia o bé ho feia veure, tot observant la resta de passatgers. Tots dos tenien els caps cots i jo em moria de ganes que es veiessin i de saber què els estava passant en aquell moment pel cap. Ves a saber si s’agradarien o si l’únic que tenien en comú era la sèrie de Nova York.