El principi és més de la meitat del tot
Al metro he vist una noia molt guapa, de tan guapa no n’havia vist mai, la típica noia que és tan agradable a la vista, que desitges que es pari el temps per contemplar-la, que només mirar-la ja et fa feliç, que veure-la feliç et fa feliç, un rostre que per fisiognomia que no pot ser dolent— que a un li sembla que a les vanitoses i similars se'ls “enlletgeix” la cara — i amb totes les virtuts típiques d’una protagonista de novel·la que puguin revelar una cara, vaja, que no era una més i em somreia i jo a ella, vull dir que semblàvem compatibles, però és el típic que es queda en no res, com sempre, veus una noia guapa de lluny, ella et mira a tu, però per a tu és massa esforç dir-li quelcom, massa penós per a una noia que de seguida no veuràs mai més o gairebé, i que no coneixes de res i tal, i ella no se t’aproparà, obviament, que les noies això no ho fan, en general, a no ser que ja estiguin molt enamorades — ho sento, serà un estereotip, però sembla ser així, que no passa res, em sembla bé — però per altra banda, estàs sol i més que sol i una noia tan guapa no es troba cada dia, i al principi sospesava tot això i dubtava si dir-li alguna cosa i pensava si no era una estupidesa o una altra conducta afectada més de les meves, però llavors he recordat que Pitàgores deia que “el principi és més de la meitat del tot”, frase que m’havia convençut, que m’havia estat repetint de fa temps, que em donava força i m’he l’ha tornat a donar, i així, amb el vigor i la inspiració del gran ‘don Quijote de la Mancha’ i de tots els cavallers del món, que no es preocupen de les grans estranyeses que es troben en les seves aventures i no els fan dubtar perquè sol ser per culpa dels encantaments dels envejosos mags, li he dit: “Per què ets tan guapa?”, ella s’ha posat vermella i he continuat: “Shhh!, no diguis res, deixa que…”, “No! No cal que continüis — m’ha dit ella — que ja només entrar, ja he caigut rendida i només de veure la teva mirada decisiva després d’estar-te pensant d’una manera tan graciosa si apropar-te’m o no ja ho he sabut tot”. Jo, sorprès, em preguntava si m’havia captat realment o no: “Oh! I què en penses?”, vaig dir. “No penso res, m’he quedat muda iy en blanc de tant amor que sento”. “Oh! El meu cor, què li passa? Feia temps que no sentia això, aquesta tendresa…, tot i que potser estic deixant que parli massa, mentre que jo no estic dient res…, on és la meva masculinitat? Però bé, no importen ara aquestes vanitoses observacions, si ella ha de parlar i jo callar que així sigui, que qui molt parla molt s’equivoca i l'amor parla sense paraules i jo només de contemplar-la ja soc feliç”, vaig pensar, i vaig plorar una mica d’alegria. “Per què plores, estimat? Potser feia molt temps que no rebies cap mostra d’afecte que no fos el de la teva mare, és clar”, va dir ella. “Certament, ploro d’alegria, perquè una noia tan graciosa en tots els aspectes no n'havia vist mai i el meu cor de pedra s’ha tornat de carn”, vaig respondre jo, i li volia demanar el número o el nom encara que fos per contactar amb ella, però m’ha dit que callés, que callat estava més guapo i que no em preocupés, que l’amor ho podia tot. M’ha fet un petó als llavis i ha marxat”. Jo no l’he seguit, que soc ignorant en això, però no tant per saber que no havia de seguir-la. Llavors un home gran, amb pinta de saber d’amors, m’ha dit: “Tu trobaràs nòvia avia,t noi, fes-me cas” i les noies del metro, que havien estat obsevant, em miraven amb curiositat. Algun dia! Sí! Algun dia ho aconseguiré!