Atrapades
Era la primera vegada que la Núria marxava tan lluny tota sola. Cert. No era la primera vegada que anava a Veneçuela. En realitat hi tornava per a retrobar-se amb l’Álex.
Havia estat un amor a primera vista. Ell treballava a l’hotel on vam allotjar-nos durant el viatge de final de carrera. I des que vam tornar, havien mantingut el contacte. Es feien videotrucades cada setmana, s’enviaven whatsapps diàriament i era tema de conversa en totes les trobades que fèiem.
És per això que la vam animar a tornar-hi. Necessitaven retrobar-se i veure què sentien. Una cosa així l’havien de viure i no volíem que quedés sempre amb la incertesa del que hauria passat si hi hagués tornat...
−Sí, Núria, has de provar-ho! Què vols esperar? Si no ho fas ara, no ho faràs més endavant...
I allà estàvem. Al cotxe, ben emocionades, acompanyant-la a l’aeroport. Amb la mala sort que plovia a bots i barrals.
−Deu haver-hi hagut algun accident −va dir la Neus.
−El GPS posa que hi ha retencions fins d’aquí a uns deu quilòmetres! −vaig mirar-la de reüll preocupada. Si perdia l’avió ja no podria anar-hi, el bitllet era massa car i ni tan sols ens podíem plantejar comprar-ne un altre.
−El problema és que en un quart d’hora hem avançat pocs metres −va respondre la Neus, mirant pel retrovisor a la Núria, que estava asseguda al darrere amb cara de preocupació.
Estàvem atrapades entre cotxes gairebé parats, sota la pluja, i amb el rellotge del cotxe que anava sumant minuts a la nostra estàtica carrera contra el temps. Aviat seria impossible arribar a l’aeroport amb les dues hores d’antelació necessàries. A aquest pas, potser ni amb una hora d’antelació. La Neus i jo ens sentíem molt culpables de no haver marxat abans, d’haver volgut portar la Núria amb cotxe, de fer-li perdre l’avió, de no haver aconseguit que fes realitat el seu somni...
I entre mig de tanta culpabilitat, vam veure a pocs metres el cartell que indicava la sortida cap a Cerdanyola.
−Si no hi ha retards, arribaràs just a l’aeroport! Corre!
I així vam deixar la Sandra amb la gran maleta i el paraigua sota un diluvi davant l’estació de trens.
Després d’un mes i mig, vam retrobar-nos al Parc Catalunya com era habitual abans del fatídic intent d’acompanyar-la al viatge de la seva vida. I allà, va explicar-nos l’emocionant arribada a l’aeroport: des que es van obrir les portes del tren fins que va arribar, corrent, a la cua de facturació; com la gent es va solidaritzar i la deixava passar, i com finalment va arribar a la porta d’embarcament just a temps per pujar a l’avió.
Encara no li he explicat mai que durant un mes i mig vaig estar convençuda que no havia arribat a temps i que darrere els seus curts missatges dient “hola, per aquí tot bé”, hi havia enuig i una estada en algun lloc molt més proper del previst.