La inspiració
El suc de síndria amb menta m’havia inspirat. Em vaig aixecar de la cadira d’una revolada, vaig agafar la bossa amb les claus i el mòbil i vaig sortir al carrer.
Sense pensar-m’ho ni dues ni tres vegades vaig enfilar carrer amunt , cap a la parada del bus. El V21, havia de passar en set, sis-trenta, cinc-quaranta....eterns minuts.
-Bona tarda!- vaig saludar la conductora.
-Bona tarda, bonica, ja gairebé ningú saluda avui en dia, m’has alegrat el servei!
Somrient, em vaig asseure al seient del seu darrere. Les tardes de diumenge solien ser tristes i grises, però aquella tarda havia de ser diferent, el sol havia despuntat després del xàfec i un arc de Sant Martí es deixava entreveure sobre el turó del Carmel. A la parada dels “Mistos” va pujar una àvia molt baixeta, com que no arribava a la màquina dels bitllets va deixar anar un esbufec, i no m’ho vaig pensar dues vegades, li vaig cedir el meu seient des d’on arribava a la màquina.
-Gràcies, xata, no saps com és de feixuc no arribar als llocs, el món està fet per als alts....però al pot petit hi ha la bona confitura!- i em va regalar un somriure esdentegat.
A poc a poc vaig anar a seure al final del bus. Des d’allà podia veure com anaven entrant els passatgers, que no eren gaires un diumenge a la tarda, i inventar-me la seva vida: un noi engominat que li duia una flor a la seva enamorada per dir-li que l’estimava per primera vegada, una mare amb un nadó a la motxilla que havia tingut aquell fill que tant desitjava, una família nombrosa que anava al cinema amb les crispetes preparades, un savi despistat que tornava d’haver guanyat al bingo, unes amigues perfumades i ben arreglades que anaven a ballar i reien entremaliades...i jo, als seients del final, una escriptora inspirada.
Vaig prémer el botó de parada i el bus es va aturar suaument, la plataforma de la porta va lliscar fins a la vorera, em vaig creuar amb una mare amb un cotxet que pujava al bus i saludava efusivament la mare del nadó. Sense adonar-se'n, al seu fill li havia caigut el xumet, i d’una revolada el vaig collir de terra. Em va donar temps d’atansar-li abans no es tanquessin les portes.
-Gràcies, guapa, ets un sol, no pot dormir sense!-vaig sentir que cridava des de dins del bus. No podia ser un dia més inspirador...
Sense tenir clar cap on anava, vaig començar a caminar Avinguda Gaudí enllà. Les idees em venien i em fugien del cap a un temps rècord. Potser caldria buscar un bar i treure la llibreta o gravar-les al mòbil abans no les oblidés totes, la inspiració no saps mai quan et ve i quan se’n va. El carrer estava xop encara, l’asfalt traspuava aquella olor de terra mullada després de la pluja i sense adonar-me'n vaig posar el peu en fals. Vaig caure de bocaterrosa al mig del carrer, duia les mans a la butxaca. Quina trompada! De cara a terra directa. Només recordo que vaig dir : No he caigut, no he caigut, m’he tirat!
Al CUAP em van posar cinc punts a la cella i em van donar una pomada per al dolor a l’espatlla. Em van recomanar gel per al blau que m’havia sortit a la galta i unes pastilles pel mal de cap. El metge d’urgències em va enviar a casa i mig somrient no es va poder estar de dir-me:
-Has tingut sort, podria haver estat molt pitjor i et recomano no badar amb les mans a les butxaques, que no hi trobaràs pas la inspiració.