Nostàlgia
Com cada matí, el veig assegut al banc de l’estació d’Horta avui, però no me'n sé estar i amb prudència li demano:
- Necessita res?
Ell arrepenjat al seu bastó, i em respon amb veu serena:
- M’assec aquí per a recordar. Cada dia, aquest banc em transporta al passat, quan aquesta estació va ser inaugurada i la meva vida va canviar per sempre.
Em somriu i em continua explicant:
- Era l’any 1967, els carrers del barri estaven guarnits i la gent es congregava prop de l'estació, ansiosa per presenciar el primer viatge de metro.
La música i el bullici omplien l'ambient, tots teníem una sensació d'esperança i progrés.
Aquell dia per primer cop, enmig de la multitud, els nostres ulls es van trobar. Ella irradiava elegància, portava un abric ajustat de color clar i un barret adornat amb una ploma que denotaven un discret refinament.
Ella – va prosseguir explicant-me- era distingida en cadascun dels seus gestos i sempre anava impecablement vestida. Recordo el seu vestit blau, amb petits detalls florals al coll, que realçaven la seva bellesa natural. El seu rostre era delicadament ovalat i els seus ulls brillaven sempre amb una espurna d'intel·ligència i dolçor.
L’estació d’Horta es va transformar en l'escenari on compartíem mirades furtives i somriures tímids.
Dia rere dia, les nostres mirades es creuaven, fins que finalment vam tenir el valor de parlar-nos i vàrem descobrir que compartíem gustos similars per la música i la literatura. Les nostres trobades es van tornar més freqüents i a poc a poc, la nostra relació va anar creixent.
Finalment, ens vàrem aventurar a passejar junts pels carrers d’Horta.
Els nostres riures s'entrellaçaven amb els sons habituals del barri, mentre caminàvem immersos en el nostre món, acompanyats per l'aire tranquil i acollidor que ens brindaven els estrets i empedrats carrers d’un barri que encara conservava el seu encant de poble.
Acabàvem els nostres passejos a la plaça Eivissa, envoltats de petits comerços, cafès i bars i ens deixàvem embolcallar per l’atmosfera vibrant i plena de vida que emanava de la plaça.
Després de festejar diversos anys, ens vam prometre aquí, a l’estació d’Horta que continuava sent el nostre fil conductor, el testimoni mut de les nostres trobades.
Els anys passaven i l'estació va esdevenir un punt central de la nostra vida, el bullici de la gent que pujava i baixava dels trens, les veus animades i el so característic de les portes dels trens en tancar-se ens acompanyaven dia a dia.
La mateixa estació que va ser testimoni del pas dels anys, de com les arrugues van començar a guarnir-nos.
Ja no podíem recórrer els racons de la ciutat com solíem fer i de nou el banc de l'estació es va convertir en un refugi de tranquil·litat i nostàlgia, on podíem reviure i celebrar la vida que havíem construït junts.
La meva estimada ja no hi és –em va dir, colpit per l’emoció- M’enfronto a la meva pèrdua, asseient-me aquí de nou i recordant tots els moments feliços que aquí vàrem compartir -va acabar d’explicar-me.
Jo, que havia estat escoltant callada i captivada, m’adono que aquell nostàlgic enamorat havia transformat l’estació d’Horta en un petit far d'esperança que recordava que l'amor transcendeix les barreres del temps i perdura més enllà de la vida mateixa.
Ell, agraït, m’allarga la mà i jo, amb respecte i admiració, camino al seu costat i l’acompanyo fins a l’exterior de l’estació.
L’estació d’Horta el nou marc d’una història d’amor plena de nostàlgia.