En nom d'una dona
Una noia puja a l’autobús a plaça Catalunya, es mira amb el conductor, abaixa el cap i entra. De cop i volta, comença a ploure, seu vora la finestra i les gotes d’aigua van colpejant el vidre. Aquella primavera l’aigua fa molta falta per als camps que els donen de menjar. Ella porta un farcell calent, se’l posa sobre les cames i aprofita per escalfar-se les mans encara glaçades pel fred i la pluja.
El conductor arrenca, ella no va sola en aquell autobús de matinada, algun treballador mig adormit i un parell d’infants l’acompanyen durant el trajecte que fa diàriament, quasi quasi, ja són coneguts. Ella en coneix les seves rutines, i ells, la seva. Un dels passatgers porta al seu uniforme de feina, el logo d’una fàbrica on el capatàs va ser empresonat fa poc, només per defensar-ne els seus treballadors. A l’altre passatger, també treballador, cada dia l’acompanya la seva dona a la parada de l’autobús i li demana que si us plau torni a la nit, que no es posi en baralles, els grisos cada dia filen més prim.
El vehicle s’enfila per la Gran via, continua plovent, i el menjar es va refredant, cada dia li passa igual, quan arriba a ca la Mercè, la seva mestressa. El seu dinar arriba fred, però el continua trobant bo quan se’l menja amb deliri després de l’estona de la planxa. El menjar fred igualment li lleva la gana. Mentre fa aquell camí pensa aen el Daniel, i si la seva mare tingués raó i fos un bon partit? Treballa a la llibreria del carrer Santa Anna, molt a prop de casa seva, i segur que li sabria ensenyar a llegir, i si sabés llegir podria aconseguir una feina millor, fins i tot podria ser periodista... o mestra!
Fas volar pardals, pensa per ella mateixa. Ja és a mig camí, i l’autobús puja per Meridiana, els infants baixen, i es fa el silenci entre els passatgers, només trencat per les gotes de pluja contra la xapa i el vidre. A la mateixa parada ha pujat un noi que s’asseu al seu costat, la Cecília se’l mira de reüll. Porta barba de tres dies, la roba bruta i esgarrapada. El noi només mira el seu farcell. La Cecília veu en ell la cara de la gana, la coneix molt bé i a ell també. Obre el farcell amb cura, i li dona un tros de pa. Els ulls del noi s’omplen de llàgrimes, l’agafa i el devora, la Cecília li dona un altre tros, i així fins a quedar-se sense menjar. Ell deixa una nota sobre el seient just quan marxa de l’autobús a correcuita a la següent parada. Ningú més s’ha enterrat del seu contraban de menjar. Ella se’l mira des de dins, ell està a l’altra banda de la vorera, sota la pluja persistent, s’intercanvien un somriure tímid. Fins a la setmana vinent, pensa, mentre segueix el seu camí. Ja sap què li dirà la senyora Mercè, que és una despistada, i que com ella en pot trobar moltes, de minyones, però la mestressa li acabarà donant del seu propi dinar. La Cecília sap que no la farà fora, en el fons és una bona dona la senyora Mercè i ella necessita la feina per continuar trobant-se amb l’afamat Bernat.