Concert al Liceu
Li ha costat molt d’arribar fins aquí. Demà serà el gran dia i no pensa fer marxa enrere, per molt que una suor freda li humitegi els dits només de pensar-hi. Es llançarà contra la seva paüra igual com un dia es va abocar de cap a la boca de llop que s’empassava les persones com si fos la porta de l’infern.
El primer cop que hi va passar pel davant, en un carrer de Barcelona, se’n va apartar per tal que no l’arrossegués aquella riuada de gent que s’hi submergia com l’aigua de pluja en una claveguera. Va abraçar-se a l’estoig del seu violí per protegir-lo de les embranzides. O potser per sentir-se protegit, com feia a Kíiv quan sonaven les sirenes i la mare el feia entrar al refugi.
El professor Melk li havia explicat que no s’havia d’avergonyir de tenir por, que el que havia de fer era enfrontar-s’hi, perdre-li la por a la por, i que el seu violí seria el seu àngel de la guarda, l’àngel de la música i de la cultura contra el qual els míssils s’estavellarien. Per això li va posar de nom Levko, al seu violí, com el del professor Melk, per recordar-li que estava sota la seva protecció. L’empararia en aquella ciutat del Mediterrani on havia arribat fugint del terror?
Un dia es va acostar a aquella boca de metro, disposat a enfrontar-se al monstre de la por. Havia escollit la parada del Liceu perquè era la més musical de la ciutat. Si el salconduit del Levko podia funcionar en algun lloc, havia de ser allí, davant mateix del santuari musical de què li havia parlat el professor Melk a les classes del R. Glier Institut de Música, de Kíiv.
Mentre baixava els primers esglaons, aferrat al seu estoig, no podia treure els ulls dels edificis que quedaven surant a la superfície, com feia al refugi del carrer Voloska, a tocar del riu Dniéper, per fitar si, de sobte, els creixia alguna nuvolada de fum negre al capdamunt.
A l’estació subterrània el va rebre una bafarada d’aire més càlid que la fredor de l’exterior, malgrat la suavitat de l’hivern barceloní. Va trobar a faltar la sentor de sopa i de suor que recordava dels refugis, però, sobretot, el va sorprendre la llum, l’absència de la foscor que embolcallava les ombres aterrides d’homes i dones enmig d’un silenci només esberlat pels espetecs de les bombes.
Aquí no calia caminar a les palpentes, ni manyuclar en tot moment l’estoig del violí. Les persones caminaven pels passadissos amb pressa, amunt i avall, amb la seguretat de qui sap on va, i amb la certesa que hi arribarien. A l’estació es distreien mirant els seus mòbils, o xerrant amb altri sense por.
L’arribada del primer tren el va sorprendre badant, contemplant els anuncis lluminosos que el seduïen des de les parets. Es va deixar endur sense resistència per la riuada de gent que entrava en un vagó, i es va quedar allí enmig, palplantat, sense saber on el transportaria l’atzar.
La velocitat exterior contrastava amb la quietud de l’interior. Tothom absent, silenciós, concentrats en els seus pensaments, com si esperessin alguna cosa.
Va ser aquell garbuix de velocitat i d’assossec el que el va encoratjar per treure el Levko del seu estoig. Sabia que allí s’hi trobaria bé. El va acaronar com si fos un preludi amorós, i els seus dits i l’arquet van endegar la seva dansa. L’esclat final dels aplaudiments el va reconciliar amb el món. Un plaer addictiu.
Després d’un any, demà haurà de tornar a ser valent per fer el seu millor ball davant d’un públic exigent. Un debut que a Kíiv semblava una quimera: el seu primer concert al Liceu.