On acaba l'horitzó?
Havíem dormit tres hores malgirbats en un matalàs de noranta centímetres. Al pis no hi tenia cap altre llit. Després de fer l’amor a quarts de set del matí, ens vam quedar adormits gairebé un sobre l’altre. Ara eren quarts de deu tocats del matí i sonava el despertador. No havia pensat a canviar l’hora. Havíem dormit poc, i ens havíem despertat força vegades per la calor empallegosa. A fora del balcó se sentien els primers clàxons de cotxes, busos i motos que donaven gas i vida a la ciutat. Barcelona es despertava en un diumenge de Festes de la Mercè. Ella dormia encara plàcidament mentre els primers raigs de sol es filtraven per les persianes. Vaig sortir al balcó i, uns segons més tard, també hi va sortir ella, ja s’havia despertat.
Ahir a la nit, mentre la platja de la Barceloneta s’omplia de gom a gom pel concert de la Mercè, vam explicar-nos la vida entre crits i un batibull de converses angleses, franceses i xineses. Amb el got a la mà, fèiem esforços per entendre’ns, mentre els altaveus bombardejaven Els Amics de les Arts. Ella duia un vestit negre de tirants d’estiu i els llavis pintats d’un color rosat pujat de to. Els cabells, recollits en un monyo que s’havia mig desfet de tant saltar entre la multitud, i el serrell, bufat per la humitat de Barcelona. Feia hores que perdíem suor ballant agafats per la cintura entre guiris i pixapins. Fins que la música es va anar afluixant, semblava que els altaveus estiguessin cansats, però en realitat, s’apropava el final de la nit.
— Potser és un pèl tard — vaig fer jo.
I la pell se’m va envernissar d’una suor granissada com la calamarsa que havia caigut aquella tarda.
— No, anem fins a la platja – va dir ella.
— N’estàs segura? — vaig preguntar jo.
— És clar que sí — va respondre agafant-me de la mà.
Vam creuar cares desconegudes com si fóssim dos adolescents perduts entre la multitud. Sense dir-nos ni mirar-nos, vam posar punt i seguit a la nit i vam agafar el metro. Després de dues parades, a la platja del Bogatell, amb unes cerveses de més, vam baixar i vam caminar mentre rèiem de tot i de res fins davant del mar. Dins l'aigua, amb roba interior i la llum entelada de la lluna, vam congelar amb un primer bes la claror d’aquella matinada. L’aigua ens abraçava amb les anades i vingudes i ens impregnava la sal sobre la pell. I amb la pell molla, vam sortir de l’aigua i ens vam eixugar amb la tímida roba que dúiem.
— T’has preguntat mai fins on arriba l’horitzó? — va fer ella.
La vaig mirar i vaig veure que seguia mirant a l’horitzó.
— Vols quedar-te a dormir al meu pis? – vaig fer jo.
Vint minuts més tard, pujàvem les escales del meu pis al carrer Marina.
—De veritat que és acollidor. — va dir ella.
Ja eren quarts de set tocades del matí, i just al costat de l’equip de música que tenia en un racó del menjador, vaig sentir les seves respiracions accelerades. M’hi vaig acostar i poc a poc vaig començar a fregar-li els llavis pel coll i la tira del vestit negre que duia va relliscar-li fins a mig braç. Vaig agafar-la per la cintura mentre li feia el segon petó de la nit.
Tot i ser finals de setembre, aquell sol de quarts de deu del matí era punyent.
— Gràcies per deixar-me quedar aquesta nit, Julià. Ahir a la nit vaig ser molt feliç. — va somriure tímidament. — Ara hauria de començar a vestir-me i anar a casa, que deuen estar esperant-me.