11:34
11:34
La prèvia
No sé si té un nom, això? El cas és que tinc mala memòria pels números. Confonc el 4 i el 8, el 3 i el 4, el 7 i el 6... Dubto del meu número de telèfon, dubto de dates, adreces, dels anys que tinc...
Per això em xoca recordar una hora tan precisa: 11 i 34. Penso que hi ha hores que hauria de recordar molt abans que aquesta. El meu primer fill va néixer després de la mitjanit, la una? les dues? Concretament no ho sé. Ho dedueixo perquè tinc present l’equip que ens atenia comunicant-nos que anaven a sopar, que s’havia fet molt tard, i que quan tornessin ja pariria. El part menys respectat de la història en un hospital suposadament civilitzat? Podria ser. Recordo pensar que millor, que així no seria del 29 sinó del 30. Memòria numèrica en tinc poca, però manies sense sentit unes quantes. I els números acabats en 9 em fan mala espina. El segon fill va néixer al voltant del migdia, després de tota una nit amb una epidural tan bèstia que m’adormia i tot... Més respectat? No ho sé. Per ajudar-lo a sortir la resident va prémer més del compte on no tocava, i va trencar la clavícula del meu fill. “De vegades passa”, va dir per resumir la situació. La tercera va ser també passada la mitjanit: vam estar esperant a casa perquè no nasqués el mateix dia que el seu germà, i a les 00:00, taxi i cap a Sant Pau. No va ser immediat, devia néixer al voltant de la 1, o potser les 2 entre una cosa i l’altra. El millor part sens dubte, sense epidural però amb una llevadora meravellosa, Maria? Mireia? Començava amb M...
Com pot ser que el meu cervell no enregistri l’hora exacte dels seus naixements, un moment concret que va suposar un impacte brutal i preciós i molt brutal a la meva vida, i, en canvi, vegi amb una precisió esborronadora, tretze anys després, la imatge a la pantalla de l’andana: 11:34?
Pip-pip-pip
No cal ser “de Barcelona de tota la vida” per saber que el que diu el cartell sobre entrar i sortir del vagó quan sonen “els senyals acústics” és com a molt orientatiu, un “afanya’t, va”. De vegades el pip-pip sona i encara no ha sortit tothom, de vegades sona quan les portes tot just s’estan obrint! I sabem tots que poc o molt s’esperen que tothom hagi pujat per tancar.
És per aquest coneixement empíric que aquell dia, després d’esperar que sortís tothom, tot i sentir el pip-pip-pip, vaig empènyer el cotxet per entrar. El meu company anava al costat i va pujar al vagó sense problema, tot bé fins que... flas! Les portes es tanquen atrapant el cotxet. Merda! Miro el retrovisor del conductor intentant trobar-hi la cara d’algú, mirant-nos. Però és tot fosc. I recordo una notícia de no fa gaire, un incident al metro de Washington (o NY?), la situació de partida era la mateixa: cotxet atrapat per les portes del metro, el metro arrenca, i el cotxet queda esbotzat a l’entrada del túnel. Només al final informaven que no hi havia cap criatura a dins (en el meu cas, sí!). Al·lucino amb com n'és de ràpida la ment humana connectant informació. I al·lucino que estigui pensant en la ment humana en un moment com aquell. Tot d’una les portes s’obren una mica, el temps just per poder acabar d’empènyer el cotxet cap a dins. Res més. Les portes es tanquen de nou i jo em quedo a fora. El tren arrenca i dic al meu company que quedem a la següent estació. Crec que he aguantat la respiració tot aquest temps. L’andana és buida i jo també. M’acaben de separar del meu nadó de 12 dies, sense epidural ni res. Miro la pantalla i ho veig: són les 11:34.