Que bonic!
De La Sagrera a Diagonal. Línia blava. 13:30h. Tothom té pressa per entrar. Deixem sortir primer. I entrem. Busco seient. Tots estan ocupats. Un jove em fa un gest i m'ofereix el seu seient. Li dono les gràcies. El vagó va ple, homes de negocis, joves estudiants, dones i nens.... Poso la mirada en aquell vaivé de persones que es mouen davant meu: uns baixen en la propera parada i d'altres entren. Noves cares, noves històries que s'intueixen en cadascuna . I de cop i volta, una mirada i un somriure m'arriben al cor. És una nena petita, va en el seu cotxet; no deu tenir un anyet, encara. La mare li parla, li canta un cançó de bressol. Però ella té els ulls ben oberts, no vol dormir. Vol explorar tot el que té al seu voltant. Amb els ulls grans, amb la mirada penetrant i innocent.
I aquí, en aquest moment, el meu pensament viatja cap a un altre moment de la meva història. I penso en la Marina. La meva germana petita. Petita, fràgil i innocent. I penso també en la seva mirada, en els seus ulls, en la seva lluita, en la seva valentia....
La Marina va néixer amb un cromosoma de més. Ens van dir que seria una nena especial i que caldria estar atents. Era bonica, tenia uns ulls immensos, i sempre ens captivava amb la mirada.
La il.lusió de la seva arribada, la preocupació pel seu creixement....
Una llàgrima corre per la meva galta. La nena encara m'observa amb els ullets que es neguen a tancar-se amb la melodia de la cançoneta de la mare.
La Marina va tancar els seus ulls definitivament quatre mesos després d'haver arribat. I ens va deixar immersos en un dolor sense consol. La seva salut era fràgil, el batec del seu cor anava fent-se cada dia més lent.
Recordo les nits sense dormir, el plor de la mare, el dolor als ulls del pare....les urgències a l'hospital. I cada dia que passava tots érem conscients de la gravetat de la Marina. I de la tristesa que es respirava a casa. De la ràbia i de la impotència.
I va arribar el dia. Aquell que mai no hauríem volgut que arribés. Una crisi. Corredisses pels passadissos de l'hospital, alarmes que s'encenien.....i de cop i volta el silenci....i la presència del metge i de la infermera. Hem fet tot el que estava en les nostres mans. La cardiopatia era molt greu. Amb poques possibilitats de sobreviure....
Ens va caure al damunt l'enorme llosa de la tristesa. La tristesa de la pèrdua, la ràbia de no haver pogut evitar l'inevitable.
Torno al vagó on encara tinc al meu costat la nena que no para de mirar-me. Es diu Blanca. La mare l'acaba d'anomenar, intentant que l'escolti. Ella, la Blanca, no vol dormir. Vol captivar el món amb els ulls, amb la mirada. Ella també és una nena especial. Ella també és Síndrome de Down.
Arribo a Diagonal. Parada on baixo. Surto del vagó. Però abans li agafo la maneta a la Blanca i li faig un petó. Ella em respon amb un somriure gran.
Per la meva galta corren dues llàgrimes.
Adeu, Blanca.
T'estimo, Marina.