La xiqueta d'ulls de mel
Vaig agafar el metro a Fontana. Era un dia assolellat de primavera. D’aquells en què encara fa una mica de fred, però els rajos de sol abracen amb calidesa. Em dirigia als jardins del Palau de Pedralbes. Necessitava respirar l’aire d’aquella primavera que arribava tard. Feia setmanes que els dies eren grisos i els núvols ploraven. Així doncs, vaig pujar a l’últim vagó del metro. No hi havia gaire gent, segurament perquè era el matí d’un dimarts. Vaig seure, deixant la bossa al seient del costat. Dins hi portava un llibre que havia començat la setmana anterior, però ja estava a punt d’acabar, i una llibreta que contenia tots els meus secrets, les meves pors, i més grans alegries.
Començava a donar voltes a què escriuria. Imaginava els rajos de sol sobre la meva pell i l’olor de les flors dels jardins. I de sobte, a l’altra banda del vagó, vaig veure aquella nena de cabells castanys i ulls de color mel. La pell del color dels núvols que havien conquerit el cel les últimes setmanes. L’única nena de tot el vagó, probablement perquè els altres devien ser a l’escola. Duia un vestit blanc, amb unes flors verdes i blaves a la cintura. Semblava que anéssim conjuntades perquè jo portava una brusa molt semblant. Devia tenir uns quatre anys.
Vaig quedar encantada mirant-la. Jugava discretament, sense fer cap soroll. Portava una nina petita, gairebé idèntica a la que jo tenia quan era menuda. La feia seure a la cadira, després l’estirava perquè dormís, l’agafava per abraçar-la, feia veure que li donava menjar, li feia un petó... La tractava amb una gran gentilesa i un amor infinit. Alguna cosa en els gestos d’aquella nena em resultava familiar.
Quan va veure que l’observava, va posar-se vermella i es va amagar entre les cames de la seva mare, que estava asseguda davant meu, i no prestava atenció a la filla. La nena estirava els pantalons d’aquella dona que no responia. La xiqueta va seure aleshores al seu costat. Amb la nina a terra. Va recolzar el cap sobre el braç de la mare, que no es movia, ni tan sols la mirava. Semblava que aquella nena fos d’aire i ningú més que jo la veiés.
Vaig mirar fixament a la dona, enfadada i sense poder-ho entendre. Semblava feta de gel. Vaig tornar a adreçar la mirada a la xiqueta. Ara tenia una expressió trista, ja no li brillaven els ulls de mel com abans, li queien llàgrimes silencioses per les galtes suaus. Ningú ho veia. Ningú ho sentia. Ningú l’abraçava.
I aquella imatge em trencava el cor i m’enrabiava. I dins meu vaig tornar a sentir la soledat d’aquella nena. La seva mirada de vidre, el somriure esborrat, el buit de la seva ànima. Créixer imperceptible als ulls d’una mare. L’absència d’una paraula, una carícia, un somriure.
“Pròxima parada: Palau Reial”.
Vaig alçar la mirada per veure com entràvem a l’estació. Vaig agafar bé la bossa que duia i vaig tornar a adreçar els ulls a la nena. Però ja no la vaig trobar. Aquella xiqueta que semblava transparent s’havia esvaït. De la mateixa manera que ho havia fet feia anys la nena que jo portava dins.