El poble al metro
A qui li agrada ficar-se al metro a primera hora? A mi, és clar. Poques coses em produeixen un sentiment més gran d’íntima llibertat que veure’m de cop aixafat per la gernació. Potser per això, aquest matí, quan he aixecat el cap i he vist, asseguts en un racó, l’oncle Claudi i la tieta Dolors agafats de la mà, m’ha vingut com un esglai.
-Tiets! -he estat a punt de cridar, però he preferit girar-me a poc a poc i plantar els ulls al mòbil.
No és que no me’ls estimi, els tiets del poble, però són molt pesats. Aleshores he tornat a alçar prudentment la vista i he tingut un segon esglai. Entre el formiguer, he distingit els rostres del Jordi i la Roser de Can Palet, és a dir, dos dels meus cosins, però és que tot seguit he començat a veure que n’estava ple, el vagó, de gent del poble. Però, què hi feien, allà dins? Dissimuladament he tornat a apartar els ulls del mòbil, em sembla que amb l’esperança que tot plegat només fos una visió de les típiques que es tenen de bon matí. No ho era! Seguien allà! No podia ser casualitat, que en un mateix vagó, hi hagués tota la tropa! On anaven? Si hagués estat al vespre hauria pensat que anaven d’expedició al teatre, com fan de vegades, a veure un musical per exemple (els encanten els musicals), però sent el matí... Però encara se’m feia més rar que anessis tan callats, sense ni mirar-se, com si no es coneguessin de res. És veritat que venir a Barcelona, i no diguem ficar-se al metro, a molts d’ells els causa molta aprensió. Però era tan exagerat que de cop m'he adonat que feien comèdia. No podien no estar fent comèdia, vull dir. Ho he entès de cop i volta quan el Pere Mus (el meu millor amic de petit) m’ha mirat un instant i m’ha picat l’ullet.
Oh, quina claustrofòbia m’ha agafat!
Per un moment he pensat que no tenia escapatòria. Per sort, en aquells moments el metro ha començat a frenar, i quan s’ha aturat, no ho he dubtat. M’he esmunyit per on he pogut i he saltat a l’andana. Però allà m’he quedat: just davant meu, asseguts al banc, hi havien els meus pares.
-Ei, pares!
Al pare li ha fet molta gràcia la meva cara d’ensurt.
-Ja sabíem que a la primera parada fugiries per cames...
La meva mare ha afegit, també prou divertida:
-No t’ha fet il·lusió trobar-te amb la gent del poble? Tu sempre tan sociable.
-Que m’heu parat una trampa?
-I ara! -de nou el pare- T’he vingut a fer una oferta que no podràs rebutjar.
-Una oferta?
No sé què semblaven els pares allà dins, tan lluny del seu hàbitat natural. Però sens dubte devia ser una gran oferta si ha tingut el mèrit de fer-los deixar el poble, fer dues hores de cotxe, i ficar-se al subsol d’una gran ciutat.
-Ja ho veus, fill -ha dit la mare quan el pare ha acabat d'explicar-me l'oferta - Els teus pares es fan grans i et necessiten. Volem que tornis. A més mai ens hem cregut que a Barcelona hi puguis ser feliç, i menys si cada dia has d’agafar el metro...La gent, les olors...Nosaltres hem fet un trajecte d’una sola parada i quasi que ens hi quedem.
Els he tornat el somriure, al capdavall són els meus pares. Per fer temps he girat el cap, ja venia el següent comboi. La mare m’ha ofert la mà, com fa cada cop que vol que l’ajudi a aixecar-se. He dubtat. El metro s’ha aturat. Les portes s’han obert. Uns quants passatgers han baixat, un altre grapat ha pujat. De cua d’ull he mirat cap dins i he sentit una gran enveja. Només faltava jo. D'un bot he tornat a entrar, i just quan el metro arrencava, he sentit un alleujament difícil d’explicar.