Cada 3 segons
Haig de tornar a la feina. Entro a l’estació de metro Penitents. Estic sola i baixo els diferents trams d’escales a peu fins arribar a l’andana. Ploro. Avui he acompanyat la mare al metge i les notícies no han estat bones. Hi ha força gent al meu voltant però no veiga ningú. Són persones anònimes que es es desplaçen per la ciutat, la majoria miren el mòbil, o escolten música fent servir els auriculars. Per l’hora que és potser van a buscar la canalla a l’escola, a fer alguna compra o a fer esport, però ara això tant se val. El que té la mare no té cura. Farà rehabilitació i amb sort pot estar en el mateix estadi durant un temps però la malaltia avançarà, inexorable. Penso en ella, en com m’ha abraçat en sortir de l’hospital i s’ha agafat a mi tremolant, fràgil. Arribo a Diagonal, baixo i el vagó pràcticament es buida per omplir-se de nou amb turistes distrets que venen a conèixer Barcelona. Un reguitzell de pensaments assalta la meva ment mentre surto a l’exterior. Em preocupa el seu benestar i m’espaordeix la idea que en algun moment no em reconegui. Cada 3 segons es diagnostica un nou cas d’ Alzheimer al món.