UN, DOS, TRES, QUATRE
Un, dos, tres, quatre. Collons quin fred! Havia d’haver-me posat una samarreta a sota. Un, dos, treeees i quatre. Aparta, coi, que les rajoles trencades no valen! Sort que al metro no fa fred, però al carrer ja veuràs, ja. No, per aquí no hi passo: o m’ho paga tot o ella serà la següent. Collons, quina tia més bona. Li posaria la «pistola» contra el cul. Però llavors notaria «el paquet» que porto. L’acudit és lamentable, xato. Un, dos, tres, quatre. I de dos en dos, tu. Això que és més difícil baixar esglaons que pujar-los. «Deixa, deixa, ja pago jo». I tant que ho va pagar! I la cara de babau que se li va quedar en rebre dos trets a l'ídem. Un altre acudit lamentable. «Que sigui ràpid i que no pateixi; que sigui ràpid i que no pateixi». Es deuen pensar que és fàcil, collons. «Miri senyora, a sobre no em vingui amb exigències. Si vol que el seu marit tingui una mort dolça, mati’l a polvos, com les rates». Buf, vols parar de fer “xistes” fàcils? Mecasun! Ara m’he passat de parada. Ah, no, no. És aquesta. A veure si baixa el monument aquest de tia. Doncs no. Adeu, xata, et faria un vestit de saliva aquí mateix. Sembla que em mira. A veure si serà una mossa d’esquadra? Ja ho sé: quan sigui al lavabo. Però em fot, tu! Una cosa és matar-los i l’altra fer-ho mentre caguen o pixen. Hi ha un mínim de dignitat que cal respectar. Al cap i a la fi, són els qui em donen de menjar. Un, dos, tres... merda! Ara m’he descomptat. No tornis enrere. Comença des d’aquesta rajola mateix, és igual. Mira és aquí, oi? Hosti, quin merder de claus. Au, ara prova-les totes. Ràpid que deu estar a punt d’arribar. La puta! Quin piset, nen. Fiuuuu! La gent té molta pasta, tu. Mira, aquí és un bon lloc. Ep! Que entra. Vinga noi se t’ha acabat patir en aquesta vall de llàgrimes. Un; dos; tres i... Nooo! No et moguis ara! I ara què? No poden ser tres. Han de ser quatre, cony! Però si ara li foto quatre més, en seran set. Mal número. A veure: N’hi foto dotze i així serà múltiple. Un, dos, tres, quatre, cinc [...] onze i... Un moment. Hòstia puta! És veritat. El carregador és de dotze. Ara me’n falta una, collons! L’única solució és fotre-li quatre carregadors. Múltiple. Perfecte! Vinga va: Un, dos, tres, quatre [...] i quaranta-quatre. «Alsa, amigu» fins i tot el sostre ha quedat estucat. Doncs no queda malament amb aquest vermell «sang» i vinga amb els acudits lamentables . Senyora, em sap greu, però haurà d’afegir-hi la factura del pintor. En diuen danys col·laterals. Però escolta, tipus, això no pot ser. Quatre carregadors valen una «pasta gansa». No et pots permetre que una feina et surti tan cara. Un, dos, tres i quatre. Sí, la porta ha quedat ben tancada. Hauries de tornar a veure la doctora López i apuntar-te a les reunions grupals, tipus. Sí, però què els explico? «Em dic Jordi i no puc evitar fer les coses quatre vegades. Fins i tot quan disparo a algú li he de fotre quatre trets o un múltiple de quatre». M’imagino la cara que se’ls quedaria. Però em preocupa la Llúcia; la petita. Li he vist coses que no m’agraden: Comprovar si els calaixos són ben tancats, ordenar compulsivament l’habitació, aixecar la tapa del lavabo amb un tros de paper... Ai, ai que això haurà saltat de generació. Toquem ferro: Un, dos, tres i quatre cops. He de parlar amb ella i que aprengui a «tirar» ella sola. Punyeta amb els acudits dolents!
Hosti! No em tanquis ara la porta! A veure, el següent en dos minuts i mig. Millor que el cotxe, tu. Quin gran invent...