Visca la vida
No em puc queixar: m'ha tocat una companya de vida maca, bona persona. La Sara em cuida.
"Home, és el mínim" pensaran alguns, però és que jo ja he vist de tot... Avui, per exemple, aquest matí, un adolescent vinga a ficar una targeta ben arrugada a tots els torns d’accés del metro, i en comptes d'avergonyir-se ha exclamat amb desgana un "No vaaaaa" i s'ha quedat tan tranquil. Només pensar-hi, m'agafa ansietat.
A veure, la meva Sara, no és perfecta: no és endreçada. Cada vegada que pugem a l'autobús i toca picar, es passa com a mínim un minut rebuscant a la bossa de mà ...no li van això de portar moneder, i ho té tot tirat, però bé, almenys, duu bossa.
Ens vam conèixer fa una setmana, a l'estació de metro de Plaça Espanya i des de llavors som inseparables. Alguns matins hem pujat al D20 i hem anat fins a Drassanes. I al vespre, tornada en direcció cap a casa. El cap de setmana vam agafar el metro fins a Plaça Catalunya, i fins i tot vam viatjar en Nit Bus!... em va encantar...
Soc conscient que abans del teletreball, la nostra relació hauria durat màxim una setmana, ni això, cinc dies justos, Drassanes-casa, casa-Drassanes, però ara, calculo que estarem juntes un parell de dies més. Estic contenta.
La vida d'una T-casual de paper és el que és. Ja ho explicaven les companyes a dins de la màquina d'on vaig sortir. Una s'ha de conformar amb el que li ha tocat. No tenim la sort de les noves targetes plastificades... aquestes són pràcticament immortals... però eh, també són molt i molt rígides i avorrides, sempre perfectes. Nosaltres, les de paper, amb els nostres problemes, ho vivim tot més intensament. En el fons, ho prefereixo.
Oh! Un moment! Què sento! El fatídic soroll de l'últim viatge: M'han imprès les dues ratlles seguides que cap targeta vol llegir... TÍTOL ESGOTAT. No desesperem, no desesperem, almenys, m'ha arribat la fi en el viatge cap a Drassanes: veure el mar per acabar aquesta aventura, és fantàstic. Final rodó.
I ara? Doncs ara toca esperar, a veure quin serà el meu següent destí... algunes targetes d'un sol ús es pensen que les papereres són una espècie de paradís a on viurem felices per sempre, però jo sé que no, que la nostra fi és la reencarnació, el reciclatge, ho sé i com que em va l'aventura, no m'importa... Què em deurà tocar? Seré part d'un llibre d'amor? O d'una papereta electoral? Ai, esperem que no em toqui un contracte de dissolució d'una societat limitada! Avorrit! Toquem fusta!