EL FUNICULAR DEL CASTELL
El matí era rúfol i boirós. Tots dos esperaven davant del Funicular a una hora primerenca. L’estació estava tancada. Caminaven neguitosos, amunt i avall per la vorera, lluny l’un de l’altre. Acabaven d’arribar amb el nou metro del Paral·lel des de l’estació del Liceu. No es coneixien, però, s'observaven. Es notava que, entre ells, hi havia una connexió silenciosa que transcendia les paraules. En obrir les portes, ella va entrar decidida cap a la taquilla i va demanar un bitllet per anar al Castell. Ell va fer el mateix. Darrere l’expenedor, va veure un calendari de paret, era el 20 de gener de 1930. Fa cinc dies que es va acabar l’Exposició Internacional de Barcelona, va pensar. Van pujar sols al vagó, no hi havia altres passatgers. Ella es va asseure al davant, ell a un seient del darrere. La campana va anunciar la sortida. El vagó, un caixó metàl·lic de formes anguloses amb finestres de guillotina al seu voltant, va començar a pujar pel pendent. Anava a poc a poc. Les rodes escarritxaven sobre les vies, que la boira amagava. El vagó, fet de xapes de ferro pintades de gris i blanc, es va anar confonent amb la boirassa fins a desaparèixer.
A dalt, a Miramar, estava embromat. Ell va esperar que ella sortís i la va seguir a distància. Van anar cap al Funicular del Castell.
Quan van arribar dalt, la boira havia escampat, però el cel era gris i plovia. Van sortir junts de l’estació sense dir-se res. Palplantats davant la porta, van mirar indecisos cap al Castell. Una veu melangiosa i captivadora va retrunyir per sobre les muralles: «Heu arribat al punt de confluència, on els temps es troben i els destins es decideixen». Es van mirar, cap emoció es deixava veure en els seus rostres. Ella va començar a caminar, ell la va seguir.
Van entrar al Castell. Hi havia un llarg i fosc passadís. Un seguit de candeles escampades per terra, els va aconduir fins a la lluïssor que hi havia el final del corredor. Van entrar en una sala immensa plena de llibres antics i estranys artefactes màgics. Al bell mig hi van veure una taula de fusta vella coberta de plànols misteriosos. Sortint de l’ombra, una figura, gairebé translúcida, es va materialitzar al seu davant.
—Us he estat esperant —digué—. Sou els elegits per desvelar el secret d’aquesta antiga relíquia.
La figura assenyalava cap a una pedra, que hi havia prop seu, ornada de runes antigues i que brillava amb llum pròpia.
Ella es va apropar a la pedra, ell la va seguir. Ambdós l’observaren amb fascinació. Quan la van tocar, una explosió de llums els engolí i els transportà al funicular, que de nou els portava cap a ciutat. Anaven asseguts l’un al costat de l’altre dins d’un lluminós vagó envidriat, des d’on es veia la ciutat, lluminosa i extensa, com mai l’havien vist. Lluny es veia un mar molt blau, on el sol resplendia, ple de vaixells molt grans que esperaven per entrar al port. El vagó, d’unes elegants formes rodones i pintat d’un vermell llampant, res a veure amb el caixó abonyegat, mal pintat de gris i blanc, de l’anada. El funicular lliscava sobre les vies, suaument, quasi sense fer soroll.
L’home i la dona es van mirar tendrament. Els seus llavis es van buscar.
El viatge de tornada va ser llarg. El petó, massa curt.
Quan van arribar, van sortir junts de l’estació. Plovia. Ella se’n va anar cap al carrer del Compte de l’Assalt. Ell, poc després, la va seguir. Les voreres eren plenes de fang per les obres del metro, caminant amb penes i treballs van arribar a l’estació del metro del Liceu.