Em vaig enamorar
Vaig córrer cap a la porta i vaig entrar-hi abans que la tanquessin. Vaig parar-me un moment a agafar aire abans d’anar a buscar un seient i, quan vaig aixecar la mirada, la vaig veure.
Només en un segon vaig poder apreciar la seva bellesa, com somreia, el seu caràcter, tot. Ho vaig poder observar tot. I em vaig enamorar.
En aquell moment vaig saber que la volia conèixer, que volia descobrir tots els seus racons i saber tots els seus secrets, volia poder-la llegir de dalt a baix i no deixar-me res per conèixer. I així ho vaig fer.
Els següents dies feia el mateix recorregut. Anava fins a Plaça Catalunya i allà anava a buscar el metro. Una parada, dues parades, tres parades... Cada dia se’n sumava una i tot per poder veure-la.
De mica en mica vaig agafar la rutina, anar fins a Plaça Catalunya, agafar el metro, baixar a una parada diferent a la del dia anterior i l'endemà tornar a començar.
Cada dia me n’enamorava més. Sense dir-li cap paraula vaig anar descobrint a poc a poc tots els seus encants, totes les seves faccions, els seus secrets, els seus racons.
Vaig estar així un any i mig. Agafant diferents línies de metro per poder-la veure. Avui l' L1, el mes següent l' L3, avui baixant a plaça Espanya, demà baixant a Rocafort i així successivament.
Quan ja vaig saber que ho havia vist tot d’ella, que ho coneixia tot, va ser quan li vaig poder dirigir la paraula i li vaig dir:
- T’estimo, Barcelona.
Va ser quan vaig aixecar la mirada dins d’aquell metro que me'n vaig enamorar. Em vaig enamorar de la seva bellesa, de com somriu als habitants, del seu caràcter bell, dels seus secrets, dels seus racons. Em vaig enamorar de Barcelona i encara n'estic.
Cada dia baixo a una parada diferent de metro per poder veure altres barris, altres llocs i racons d’aquesta ciutat que m’acull i m’ha donat tant. Cada dia m’aixeco, corro cap a l’últim vagó del metro, tanco els ulls i dic:
- Avui t’estimaré una mica més, Barcelona