Pau i Amor
Pau va pujar a l'autobús amb la decisió i l'energia que l'acompanyaven els darrers mesos. Mirava el vehicle buit, repassant seient per seient i dient-se amb un somriure "Avui serà un bon dia per mi i per tots els que comparteixin un trosset de trajecte". Que poc podia imaginar que avui tots els passatgers tindrien quelcom en comú entre ells i també amb ella. Sense més dilacions, va iniciar la ruta del V25.
Les primeres voltes van ser molt tranquil·les, com de costum. Prop de les 10h, més gent de l'habitual feia cua esperant-la, però a mida que anaven pujant a cada parada, es va adonar sorpresa que tothom tenia quelcom semblant. Totes eren persones ben diferents entre si, que no es coneixien ni es miraven. Va trigar uns minuts en adonar-se: tots vestien cares llargues, mirades perdudes i llàgrimes amagades. Aquell dia, a l'autobús es respirava la tristesa.
En arribar a la corba del carrer Taulat, les seves sospites es van confirmar. I al mateix temps se li va despertar una gran intriga. "Qui deu haver estat?", es va preguntar.
En arribar a la parada del Cementiri de l'Est, tothom es va disposar a baixar.
Sorpresa per la situació, Pau va preguntar a la senyora que s'aixecava darrere seu: “Qui s'ha mort?” “El nom no el sé, però era Amor, era Pau, era Calma… Era Vida. Era la tendresa en un dia dur, era llum quan estaves immers en la foscor, era calma en l’agitació. Et donava tant en un minut de silenci on el diàleg mut transcorria entre el seu cor i el teu…No sé com, però amb aquesta abraçada aconseguia donar-te el que necessitaves per sentir la felicitat dins teu. Bé, almenys és el que jo vaig sentir el dia que em vaig creuar amb ella fa ben bé cinc anys"
"Jo vaig sentir Plenitud, Felicitat i molt Amor", la va interrompre un senyor en sentir l'explicació.
"A mi em va omplir de Benestar i em va alliberar de tota la negativitat que em menjava per dins dia a dia", va afegir una noia a qui li lliscaven llàgrimes per les galtes mentre somreia en recordar aquell moment. "Va ser un dia molt màgic i important per mi, si no fos per ella, jo…, jo…". I sense acabar la frase, va fer mitja volta i va baixar cap a la multitud que s'aplegava a la porta del cementiri.
"Ho recordo com si fos ahir," va procedir la primera senyora amb ganes de compartir la seva experiència amb qui volgués escoltar-la. "Acabava de perdre el meu marit d'un infart, la tristesa em consumia i jo només pensava en marxar amb ell. I quan em dirigia al viaducte de Vallcarca, la vaig veure decidida venint cap a mi amb mirada penetrant però dolça, i em va abraçar. No sé explicar com, només sé que no me'n vaig desfer, ben al contrari, m'hi vaig abraçar fort i vaig sentir-me en un refugi on expressar les meves emocions reprimides, allà on eren compreses i acceptades. Quanta estona va passar? Tampoc ho sé dir. Però quan vam relaxar els braços, vaig fer mitja volta i mai més m'ha passat pel cap la idea de suïcidar-me. Més vegades ens hem creuat i abraçat, sempre sentia el que necessitava. És curiós, oi? Bé, és difícil expressar-ho si no has rebut mai una abraçada seva. Estic segura que tota aquesta gent és avui aquí per ella". Les llàgrimes li corrien galtes avall i un somriure se li dibuixava mentre rememorava. Es va acomiadar i va marxar cap a la multitud.
Pau estava atònita, la seva intriga per fi era resolta: va recordar com tres mesos enrere s'havia trobat amb ella. I igual que tota aquella gent, ella també era viva gràcies a aquella trobada.