Fontana
Encara era a temps de baixar. Rendir-se. Estava a deu o onze parades -els ulls de miop restaven precisió- de canviar d’opinió. Bé, de comunicar-la. Dir: no, ho sento, no puc. De pensar una excusa que no el deixés tan malament com per negar-li una segona oportunitat. Qualsevol pretext li aniria bé. El més important era afegir un “Ei, escolta, en tinc moltes ganes, i si fem alguna altra cosa la setmana que ve, que estaré menys ocupat i podrem anar amb més calma?” Vuit parades. L’estratègia consistiria en demanar temps; un ajornament, no una cancel·lació. Assegurar-se una nova temptativa per no fallar.
El metro de la línia verda es va aturar al mig del túnel. Tothom va ballar; pas endavant i endarrere, posant coreografia a la frenada. Aquesta aturada seria un senyal? Abans que tingués temps de trobar la resposta, el comboi va arrencar de nou. S’acostava una parada més al seu destí.
Va mirar la pantalla del mòbil: la Clara estava en línia. Devia estar, com ell, mirant la seva conversa? Potser, en el fons, esperava un imprevist d’últim moment pel qual ell no es presentés a la trobada. Descobrir que no era prou valent com per tenir de nou una primera cita després de tants anys. Tots dos, com tothom a certa edat, carregaven una vida que pesava com moltes. Una amalgama d’experiències i records que es cargolaven, entrelligant-se, els uns amb els altres creant un embolic que els premia el cor i el cap. I ell s’havia resistit i resistit a descarregar-se una d’aquelles aplicacions per conèixer gent. Però els companys de feina: “Per què no ho proves? No hi perds res!”. I el seu cunyat, als dinars familiars: “Si portes l’edat súper bé, encara no has conegut ningú?”, i els pares mirant-lo amb una cara de preocupació que encara feia més profundes les arrugues que envoltaven els seus ulls d’octogenaris. Cinc parades eternes, el metro ple de gent que havia pujat a Paral·lel. Tenia alguns coneguts -i sabia d’amics de coneguts- també divorciats, a qui els havia anat molt bé això de trobar parella per internet. I, al final, entre comentaris d’uns, xerrades al bar en plegar de la feina i l’avorriment, que ja té aquestes coses, ho havia fet. S’havia descarregat l’aplicació sense cap pretensió. I, no sabia com, havia aparegut la Clara. Després, de nou un pessigolleig cada vegada que rebia un missatge seu.
És cert que no van suggerir trobar-se així, d’entrada. Tots dos requerien temps. Havien necessitat parlar de moltes coses, tot i que no massa com per no parlar-hi de nou en persona, i saber d’on venia cadascú. La parada de Diagonal feia pampallugues perillosament. Ara, a punt de comprovar que realment existia a la vida real, no se'n sentia capaç. Estava arribant a Fontana i no sabia què fer. Va treure de nou el mòbil de la butxaca. A la pantalla tremolosa va veure que encara faltaven uns minuts, així que potser estava a temps d’enviar un missatge d’última hora, baixar a la parada i canviar d’andana. Girar cua com un covard. I ho anava a fer; això pensava caminant pel passadís de Fontana quan de sobte: “Ferran!”. Els cabells arrissats es movien per l’aire del vehicle, amagant-se de nou pel túnel. No va tenir temps de pensar i potser va ser això el que va fer que tot fos tan natural. “Què hi fas aquí, Clara?”. Es van acostar. “Esperar-te”. Un frec dels rostres amb dos petons. “Com que no vam dir què fer, et sembla si agafem el metro i anem veient?”. Amb el somriure de la Clara, el Ferran es va oblidar de tot. Fins i tot de la seva por.