La línia de la vida
Surt el sol a Paral·lel. Els primers raigs de l’astre per excel·lència enlluernen dues ànimes inexpertes, imperfectes, que lluiten per trobar un lloc al qual pertànyer. Els seus ulls no aconsegueixen fixar-se en res més que en l’altre. No només es miren. Ells s’afirmen, es senten, es palpen sense necessitat de fer servir les mans. Aquelles mans que tremolen en notar la calor que desprenen quan es volen tocar però no poden.
Els vagons del comboi, estrets, atapeïts, encara plens de lleganyes i badalls, arriben trontollant a Sant Antoni. La por es perd en algun punt del túnel subterrani que acaben de deixar enrere i aquells dos éssers eteris es materialitzen en un de sol.
Arribant a Universitat l’amor es palpa a flor de pell. Les carícies, abans prohibides, ara formen part d’un tot perfecte, idíl·lic, màgic, que supera qualsevol imaginari.
A Passeig de Gràcia la passió es dispara. El llarg passadís que comunica les línies duu a l’aire la fragància de l’ànsia amb què es desitgen, la cremor de l’anhel d’un futur encara per escriure.
Tetuan. El soroll de les portes en obrir-se es barreja amb els batecs dels seus cors. Papallonegen vius, atrevits, joves. Tenen tota una vida per davant. Acaben de començar una història per a la qual no conceben un final.
A Monumental els revisors demanen les targetes per comprovar que tothom compleix amb les normes mínimes de civisme. Algun queixós rep una multa que mai no pagarà, però això els és aliè, ells només es veuen l’un a l’altre. Tot el món és prescindible. S’acaben de casar i res no els pot espatllar aquell moment.
Sagrada Família els regala una sorpresa: aviat seran tres. Vertigen, dubtes, alegria, una mica de temor... La corba fins a Encants es fa llarga i moguda.
Clot no els deixa descansar. Les emocions, una amalgama inconnexa d’alts i baixos constants. Són feliços. Ho són. Però no tenen temps per recordar-ho perquè arriben derrapant a Bac de Roda.
A Sant Martí una senyora ha caigut i els serveis d’emergència l’estan atenent. Mentre la treuen del vagó, un home aprofita la parada per delectar al passatge amb una melodia suau, encisadora, quasi extasiant que per un moment els arrenca un somriure amb regust de malenconia. Tranquil·litat.
La Pau se’ls escorre entre les mans. El tren no s’atura a la parada i el vent que aixeca en passar despentina els pobres elements que admiren bocabadats com perden tres minuts sense saber per què.
La Verneda resol el problema: nou membre a la família. Quan el conductor prem el fre, el sotrac els fa posar els peus a terra. Les papallones que temps enrere voleiaven dins de l’estómac, s’han convertit en elefants que trepitgen clavant fort els seus peus a cada petjada que fan. Durant l’instant que dura un parpelleig la calma momentània que havien aconseguit s’esvaeix com el fum d’una cigarreta enmig d’un huracà.
D’Artigues a Gorg la megafonia anuncia que la caravana no pot seguir a causa d’una avaria provocada per uns delinqüents que han saltat a la via. L’aturada, fora de ser idònia per agafar una mica d’aire, es complica amb l’adquisició final a la plantilla familiar: una nena més.
Pep Ventura. Després de reprendre la marxa tot va rodat. Ràpid, amb anades i vingudes, amb cares llargues i moments d’esplendorosa felicitat.
Badalona Pompeu Fabra. Final del trajecte. La gent baixa i les llums s’apaguen a poc a poc, a mida que marxen. Ells es miren i somriuen. La vida ha estat una aventura impressionant, apoteòsica, un trajecte sense retorn a la línia de la vida.