Un trajecte revelador
Una aura de fascinació envoltava aquella dona, absorta en el relat que tenia a les mans, aliena a la riuada de gent que pujava i baixava del metro de la línia L3. Quin era el secret que s’amagava entre aquelles pàgines, capaç de treure un somriure a les set del matí d’un dilluns en hora punta? En Gil feia estona que l’observava des de l’altra punta del vagó amb una barreja de curiositat i gelosia. Li resultava gairebé una ofensa, una broma de mal gust que en un dia com avui, en el que es disposava a renunciar a la seva carrera d’escriptor, el destí li hagués posat al davant aquella imatge.
Es maleïa per no haver agafat el cotxe com feia sempre. Avui, havia pensat, val més que agafi el metro. Se sentia massa nerviós per conduir. Temia la resposta del seu editor, però la decisió ja estava presa. Les darreres crítiques i les descoratjadores xifres de venda dels seus dos únics llibres l’havien empès a posar punt final al seu somni. No tothom estava fet per ser escriptor. I, tanmateix, no podia apartar la mirada d’aquella dona recolzada dempeus al costat de la porta, preguntant-se quin devia ser aquell llibre que li provocava tal magnetisme.
El comboi tot just arribava a Les Corts. En Gil desconeixia on baixava ella, però quedaven poques parades i temia no poder esbrinar l’autoria del llibre a temps. En un impuls impropi d’ell, va aixecar-se, decidit a posar nom i cognoms a aquell relat que es burlava de la seva carrera fracassada i li refregava per la cara l’atracció que ell no havia sabut generar en els lectors. Esquivant jaquetes i maletins va avançar uns metres. De puntetes, va estirar el cap per sobre unes espatlles amples, però encara es trobava massa lluny per distingir la portada amb nitidesa. Tot d’una, el sotragueig del metro en moviment el va desequilibrar i va topar amb un home que li va dirigir una mirada de menyspreu. Ignorant-lo, en Gil va continuar caminant a batzegades.
L’altaveu ja anunciava la següent parada. Se li esgotava el temps. Per primer cop des que l’havia vista, la dona va aixecar la vista del llibre. Va dirigir una mirada fugaç al seu voltant, seguida d’un cop d’ull a la pantalla que indicava la següent estació, confirmant que es tractava d’on havia de baixar. Interpretant el significat d’aquells moviments, en Gil va aconseguir avançar fins a tocar de la dona. En qüestió de segons, ella va tancar el llibre, les portes del vagó es van obrir i d’una revolada en Gil va poder copsar un nom a la portada: Gil Oliver.