No hem après res.
Sisco , preparant-se per sortir, pantaló texà, dubta si posar-se samarreta o camisa, mirall, es mira de cap a peus, camisa, i la caçadora texana, i ostres!, botes o esportives, va vinga botes.
Ja està fet un pinzell, un glop de cafè, i mirar quina ruta li va millor, ha quedat amb l’Agus a quarts de nou.
Li ha dit a Gran Via cantonada Rocafort, el més ràpid, Sant Andreu a Rocafort, amb la línia 1, la vermella de tota la vida!
Li dona temps, de canviar-se la camisa, està més còmode amb samarreta, i amb, les botes perfecte!!!!
Enfila les escales, treu la seva Targeta Mobilitat, i pensa, ostres, quin gran invent! Ha estat una bona pensada.
Li dona error, vaja, no pensa mai, l’ha ficada a l’inrevés, no és curós, l’ha de posar per al lector QR.
Fabra i Puig, rep un WhatsApp de l’ Agus, que arribarà un pèl tard, 10 minuts... aquest Agus!
Doncs faré un tomb, potser baixo a Catalunya i vas caminant, sempre li ha agradat veure l’ambient.
Entren dos nois i en un tres i no res instal·len un petit escenari, saluden, es disculpen i comencen a cantar un rap, al Sisco no li entusiasma, però, tothom té dret a guanyar-se la vida.
Es decideix, baixarà a l’estació del Clot i cap a Sant Antoni.
Arriba el tren, puja, i pot seure.
Dubtes de nou, i si baixo a Paral·lel? També és maca la passejada fins a Gran Via Rocafort.
El tren entra a l’estació de Passeig de Gràcia, I per fi comença a buidar-se el vagó.
Agafa el mòbil, i no hi ha cap missatge, només mails que ha rebut.
Aprofita, i li envia un cor a la María, que desconnectada que està!
Arriba, surt del tren i enfila les escales, puja, sortida, i ostres! dos que es colen, quina ràbia li fa.
Puja les últimes escales, i surt a Paral·lel, un munt de terrasses, mira la façana del Teatre Victoria.
Creua Ronda Sant Pau, a la dreta El Molino, no hi ha anat mai.
Passa pel Teatre Condal, pensa que això és un senyal, ha de portar la María al teatre.
Continua sentint sorolls d’avions, però no veu res, i el més sorprenent, sembla que només els sent ell.
Quan arriba a Avinguda Mistral, rep missatge de l’Agus, que ja surt, està a punt d’agafar el metro, mare meva, com és!!!
La María continua sense respirar, es comença a angoixar.
Veu un forat en un dels bars d’Avinguda Mistral, es prendrà alguna cosa.
Seu a la terrassa, li ve el cambrer, oriental, li pregunta si té la cervesa que li agrada, ha estat de sort, no sempre la tenen, agafa el mòbil i mira el WhatsApp, la Maria no diu res.
Comença a prendre la cervesa, perfecte! està en el punt de fredor que li encanta.
Fa l’últim glopet de cervesa, aixeca el dit, i el cambrer ja s’apropa directament amb el datàfon a la ma.
S’aixeca, i enfila cap a la estació de Rocafort.
Arriba finalment a l’estació de Rocafort, i pensa, va, baixaré i li faré una broma a l’Agus.
Comença a baixar les escales, i trontolla, cau escales avall.
Es fa tot fosc, no sent res! Silenci.
El sacsegen, i sent de molt lluny la veu de l’Agus...
Cesc! Cesc!
Obre els ulls, està ple de pols, i una ferida oberta el front.
-Què passa? -diu amb un murmuri.
L’ Agus l’agafa per intentar aixecar-lo.
-Hem de marxar, Cesc, hem de marxar, això ja no és segur!
-El què? -diu el Cesc, angoixat.
-Ja no és segur, Francesc! Això s’ha ensorrat tot!
-Hem de marxar hem de marxar! Han bombardejat tota aquesta zona!
El Cesc, s’aixeca, i s’adona de la crua realitat.
És veritat, els homes no han après res en tant anys d’història.