Programats
Ho tinc tot? – es pregunta mentre revisa les butxaques, la bossa, agafa la jaqueta i es toca el cap per saber que el duu. Tanca la porta amb un cop sec i sorollós que fa tremolar l'escala sencera mentre ajup el cap i demana disculpes a l'aire. Baixa les escales corrents perquè ja arriba 10 minuts tard, i encara no ha arribat al metro.
Treu la T-mobilitat i just, nota com tota l'escala respira fort aquell aire que et fa pensar en el pitjor. El metro acaba de marxar. Sense pensar-ho dues vegades, sense poder frenar l'impuls, engega a córrer per si té sort i encara hi és a temps, però, a baix de la parada d'Hospital Clínic només l'espera el rebuf del metro que s'allunya. 4 minuts d'espera pel següent.
S'asseu en un dels bancs freds de pedra per no quedar-se dret i mentre escolta la llista aleatòria que li proposa avui Spotify, recorda que de petit, acompanyat de l'avi, s'imaginava mil i una històries dels viatgers que entraven i sortien del metro. Aquells que una vegada a dins, buscaven una mirada còmplice per començar una nova història o com a mínim intentar-ho. A ell li encantava somiar que un dia el maquinista li diria d'entrar a cabina i així, poder veure què s'amaga en aquells túnels foscos que descriuen l'entramat subterrani de la ciutat Comtal.
I de sobte, reflexiona que fa temps que ja no s'imagina històries, ni diàlegs, ni possibles vides designades per l'atzar dels viatgers ni res de res. Fa tant de temps que quan viatja l'única cosa que veu és la pantalla del telèfon que sense adornar-se’n, ha après a baixar a la parada que li toca per inèrcia.
En arribar el següent metro, que anava ple, es va dir que aquesta vegada no agafaria el telèfon, que intentaria fer l'exercici de tornar a imaginar-se les coses. Va entrar decidit després que algú cridés "Deixeu sortir abans d'entrar!" i el que va trobar dins eren més caps abaixats. Ningú parlava. Ni tan sols les parelles que tenien les mans entrellaçades. I de cop i volta va sentir la fragilitat del món com el tocava de prop. Potser exagerava o potser tan sols era la nostàlgia que l'envoltava al saber que les històries que s'inventés, no les podria compartir amb ningú perquè aquest cop, anava sol. Fos el que fos, es va sentir desprotegit entre tanta gent. Entre tantes mirades buides i entre tantes cares il·luminades. Va veure que les coses canvien i nosaltres ens movem acceptant els canvis sense parar-nos a pensar en el que es perd pel camí. Però aquest sentiment de voler encendre la flama de la revolució, li va durar ben poc perquè sense adonar-se'n, ja teclejava als seus amics que la següent parada era la seva...