Al metro no hi plou mai
La pluja m’ha acompanyat sempre: hi era allà el dia que ens vam conèixer i el dia que vas marxar. Un diumenge a la tarda a la plaça de Sants, un dijous a la nit a Marina, i la pluja, sempre allà —constant ambiental, lligam entre moments.
Però aquí, al metro, no hi plou mai. El temps —mera assumpció humana— deixa de tenir sentit, i es mesclen passat i futur amb alguna gota de present. Pujar aquí, baixar més enllà, i l’entremig, el salt d’un lloc a l’altre, no pot explicar-se. Podria alçar la mà i tocar el moment, congelat en un iceberg de pensaments, però hi prendria mal.
I és que, encara, de vegades, noto la teva olor flotant al meu voltant. Aquella barreja perfecta entre la teva colònia preferida, el te que li agradava tant a la teva mare i el tabac, que tants cops has intentat deixar enrere. Em persegueix arreu —núvol invisible de records—, entre transbords, escales mecàniques i ascensors.
I encara, de vegades, et busco als seients buits, entre el mar de gent que espera a l'andana, als acordions on tant t'agradava seure. Com si haguessis de tornar, com si poguessis fer-ho. T’imagino caminant d’una punta a l’altra del metro, impacient per arribar allà on vagis, esquivant a gent adormida i atrafegada a parts iguals.
I és que encara, de vegades, t'espero. Només una mica —faig veure que estic mirant alguna cosa, que m'he fixat en algun cartell interessant. Et veig allà asseguda, a la vorera de fora l'estació, amb la teva faldilla de quadres i la brusa negra que duies sempre que sortíem a sopar. Creuem mirades, i només aleshores, desapareixes. I el buit que deixes enrere en marxar —vàcues rajoles que moren sense tu— pesa desmesuradament.
Et respiro, et penso, et busco i, així i tot, no hi ets.
I aleshores em trobo amb un somriure que no és el teu —vergonyós i sincer com el teu, però no el teu—, amb pigues i arrugues orbitant uns llavis vermells. Uns ulls blaus que no són els teus —clars i brillants com els teus, però no els teus—, que em miren sense voler. Penso que podria saludar abans que es tanquin les portes, però ho deixo córrer. Em pregunto si ella, la tu que no ets tu, també busca a algun jo que no soc jo.