El viatge més llarg
S’està ponent el sol de juny a la ciutat de Barcelona i només quedem tres persones ell, una dona i jo a l’autobús. Em sento especialment melancòlica el dia d’avui. He conclòs l’etapa universitària, he posat punt final al grau en filologia anglesa a la Universitat de Barcelona i em desprenc d’una rutina instaurada fa quatre anys. Tot això ho penso mirant per la finestra de l’autobús, envoltada d’un silenci inusual.
Quan baixa la dona de l’autobús, ell es gira i em mira. Soc a la quarta fila del bus i per tant, alça la veu:
- “Hola, petita! Com ha anat el dia? Enhorabona pel que has aconseguit, filòloga!”
No dubto en apropar-m’hi i seure a primera fila de seients. Mentre jo tenia els pensaments melancòlics del dia, ell conduïa i també rumiava però, en la seva història. Ell també acaba una carrera avui: el pare deixa de ser conductor d’autobús de Transports Metropolitans de Barcelona i dona pas a la jubilació. Una jubilació tan esperada com temuda. Aquí i avui acaba el seu viatge més llarg i el vol gaudir amb la meva companyia. Quina fortuna!, penso.
En comptes de tornar a la flota d’autobusos, com habitualment, el pare ha demanat poder fer un darrer tomb per la ciutat. Li han cedit com a últim desig amb motiu de cel·lebració pel seu comiat , vol marxar amb un record memorable i dolç.
A mi, com a tants altres, ens ha acompanyat en molts, moltíssims, centenars, diria, de viatges. Durant quaranta anys ha estat el comandant de diferents línies d’autobús. Fem una ruta en què em descobreix la seva Barcelona, vista des de l’autobús. Em desglossa l’inventari d’anècdotes que ha recopilat durant els quaranta anys de conductor. Riu recordant la dona que es va posar de part a l’autobús i que va provocar la paralització de la línia H12. Es pregunta sobre aquell home, misteriós i puntualíssim, que pujava cada dia i vestia una jaqueta negra i un barret, però mai li havia sentit la veu o, em parla de la Paula, una dona que cada dia li explica una anècdota, sovint bastant avorrides però, n’hi ha d’alguna força simpàtica. Se’n riu de les indicacions que ha hagut de donar a centenars de turistes amb el seu anglès qüestionable, que ha perfeccionant amb els anys. També, recorda entristit aquella parella de vellets: la Maria i l’Antoni que, setmanalment anaven a visitar a la filla, però va arribar el dia en què, pujava l’Antoni tot sol. El pare va a anar a l’enterrament de la Maria. Un parell d’anys més tard, al de l’Antoni.
- «D’aquests quaranta anys, em quedo amb les amistats que he fet sobre aquestes sis rodes. L’haver travessat les vides dels passatgers és la part que m’agrada més de la meva feina. Els dic passatgers per a la seva condició, i de la meva, com a conductor. Però els he dut en el meu autobús i ara els duré, per sempre, vulgui o no, dins meu.» M’explica, entendrit.
En arribar a casa, el pare deixa el clauer de l’empresa sobre el moble, penja la camisa de ratlles vermelles verticals i els pantalons grisos a l’armari. Demà o, quan torni a pujar a un autobús de TMB, ja no ho farà com a conductor.
Aquí acaba el seu trajecte.